Ahir a la tarda vaig anar a veure la projecció del documental “Gran Superfície“, creat pel col·lectiu Consume Hasta Morir, dins del cicle de xerrades “Saps què et poses a la Boca?” organitzat per la cooperativa El Teixit de la Terra i que de fet esta disponible a la xarxa en diferents formats perque us el pogueu baixar o veure com més us vingui de gust (DivX, P2P, per capitols a youtube
El documental és molt recomanable perque te una estructura que es basa en capitols que es centren especificament en cadascun dels aspectes que ens vol fer veure i que em va recordar força la estructura del llibre NO LOGO (sense espai, sense opcions, sense feina) que de fet esmenten en el propi documental. Així ens parla de l’allau de publicitat a la que ens sotmeten les marques comercials, de les diferents estrategies de marketing que tenen per prendre un paper dominant al nostre entorn, del com i fins a quin punt condicionen els nostres habits alimentaris segons els seus interessos, de quin model globalitzador representen les empreses, de com l’educació ha perdut efectivitat per transmetre valors en contraposició amb el missatges de les marques, de la seva necessitat que tinguem un rol de consumidor irreflexiu compulsiu, de com les grans superfícies s’han imposat desplaçant alternatives, de quins son els processos psicològics que ens porten a seguir-los el joc, quines son les consecuències ambientals d’aquest model i finalment els arguments de la seva insostenibilitat ambiental, econòmica i fins i tot psicològica.
Després hi va haver una xerrada encapçalada per un integrant de la campanya “No et mengis el Món“, que va tocar força temes a part dels del documental i que en la meva opinió va estar molt bé, sobretot per la manera tant clara que tenia d’exposar els detalls i per mantenir sempre un respecte per les diferents opcions(dels qui en tenen, es clar). D’entre els temes que em van cridar l’atenció
- L’existència de petits comerços d’alimentació que malgrat tenir-ne tota l’aparença en realitat son propietat de grans superfícies.
- De com redueixen costos de marketing mitjançant l’estratègia de marques blanques, al temps que collen els proveidors d’altres productes a que els produeixin aquestes marques com a condició imprescindible per vendre els seus productes ‘normals’ i com s’utilitza el preu menor resultant per
fidelitzar al client. - Que fins i tot les grans superfícies a través dels grups de compra acabin essent els proveidors de molts dels petits establiments
Després vaig sopar a casa l’Ester, que m’havia avisat de les jornades, i vam estar parlant força estona de tot plegat i com ja m’acostuma a passar, el cap em bullia d’idees i cabòries. En resum, unes xerrades molt recomanables. La de la setmana que ve no me la perdo.
He vist que fa molts dies que noms parlo de festes o de paranoies rares i que tinc altres seccions literalment abandonades. No s que no hi hagi coses a dir, però potser no em motiven tant.
No dir la hora a la que m’he llevat avui per decència, o vergonya, noms dir que encara no ho sortit de casa i ja no crec que ho faci. Avui, per si algú no ho savia, juga el Boca contra el River plate i evidentment tinc la casa plena d’argentins. Jo no s que sigui molt futbolero però escoltar els comentaristes i veure com viuen el futbol fa gràcia. Ara estan a la mitja part i de moment guanya el River per 1-0, si al final queden dos a un m’enportar 15 euros de la porra. Si, hi ha 15 persones!!!.
Aquest cap de setmana, per variar, dos dies seguits sortint per Barcelona, i ja van tres caps de setmana…estar canviant d’hàbits? no se, no se…El divendres, a part d’anar a una festa en un local, no recordo gaire b què vaig fer perque el dissabte vaig anar a veure al Carlinhos Brown que s’emporta tota la meva atenció d’aquest finde. Fins fa un parell de setmanes que em van dir que es muntava una rua de carnaval al Passeig de Gràcia ni sabia qui era aquest home, però com que hi havia tanta expectació vam decidir anar a veure el que. Sort que vam baixar en tren, perquè el colapse va ser considerable. Al diari deien que hi van assistir unes 400.000 persones. no s si eren ms o menys però la quantitat de gent em va recordar la manifestació contra l’ocupació d’Irak del 15 de febrer de l’any passat, però en lloc d’estar tothom seriós, tothom estava com posseït per la festa. Hi va haver moments que feia por i tot sobretot a la pujada cap a la Diagonal perque anavem com en un riu de gent que et portava on volia. A la baixada ja hi havia una mica menys de gent i es podia caminar a pròpia voluntat. Vaig acabar cruixit, sobretot dels genolls, però els carajillos fan miracles , així que vam decidir sortir de bars pel centre. A partir d’aquí tot torna a ser una mica confús, com sempre, però segur que m’ho vaig passar molt b. Ja pel matí, ens van fer bufar i vam acabar a comisaria….no per res, ara es veu que s el procediment habitual dels positius, però va ser bastant ‘diferent’.
