El plan era anar a veure la peli aquesta del Nemo. Però per culpa del senyor dels anells tota la cartellera estava del revés i quan hem arribat al cinema a l’hora indicada no hi havia sessió. Només quedaven 3 pelicules i erem 5. L’atzar ha fet que no hi hagués cap combinació en la que ningú repetís peli. Per tant ens hem dividit i 2 han anat a veure "Impostores" i els altres tres hem anat a veure "Te doy mis ojos". Sí!. per fí, i sense estar planejat… lo millor. Ja fa temps que havia parlat que volia anar a veure aquesta película, però per una cosa o per l’altra encara no hihavia pogut anar i no sabia que la fessin a prop de casa.

M’ha txocat, m’ha deixat fet pols. No ha sigut pas pel tema de la violència domèstica. El que m’ha tocat bastant ha sigut la relació familiar de la protagonista(Laia Marull, uff…) i veure els papers que duia cadascú. Sobretot amb la seva germana. Encara he de pair tot el que m’ha passat pel cap abans que la Voll Damm em baixés voltes al cervell i em deixés en un estat molt més còmode. Més pràctic. Costa tenir pensaments profunds en un dimarts-dilluns. Estic per tornar-la a veure.

Bé, va…una mica sí que m’he sentit reflexat en el protagonista, no pas per la violència, sinó per la inseguretat, però qui no? va que tiri la primera pedra…no, tu no, ja ho se, el del teu costat.

sona : Yann Tiersenn – La Muette

Dimarts, com pero com si fos dilluns. Torno a treballar avui. Pero per poc temps. Em fa mal el peu. Més del que voldria. Me’n vaig al cine. No se que vaig a veure. Menjo un entrepà de pernil. Hi ha un tendrum. Poso musica. No m’agrada cap canço.

No em sona la gana