Ahir vaig acabar de rellegir el “La construcción de la era atómica” de Alwyn McKay, un llibre que forma part de la Biblioteca Científica Salvat i de la que en tinc diversos exemplars que m’han agradat molt. El problema és que són força difícils de trobar i per l’index n’hi ha molts que m’agradaria llegir. (no trobo ni enllaços)

Aquest parteix de principis del segle passat quan es van descobrir els efectes de la radiactivitat i es va començar a experimentar amb els àtoms i el seu nucli, detallant els passos que van fer una gran quantitat de noms com: Planck, Roentgen, Bequerel, J. J. Thomson, Pierre i Marie Curie, Rutherford, Geiger, Bohr, Heisenberg, Fermi, Compton, Openheimer i molts altres.

Segueix amb el moment en que la ciència va perdre pes davant els arguments militars de la segona guerra mundial arran de la possibilitat de la fissió nuclear, explicant quines decisions tècniques es van prendre en les diferents curses, sobretot la del colossal Projecte Manhattan, i quin paper hi representaven cadascun dels científics que hi intervenien, molts dels quals havien treballat junts abans de la guerra. Tota aquesta part sembla ben bé el guió d’una pel·licula ja que va simultanejant les explicacions dels progressos de tos plegats i explica com s’anaven movent amunt i avall algunes matèries com ara l’aigua pesada o els compostos d’urani per tal que no fossin capturats pels un o pels altres.

Després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, mentre va seguint la proliferació dels arsenals nuclears, es centra en l’àmbit industrial explicant els orígens i els tipus de les primeres centrals nuclears mostrant-se clarament a favor. Al final del llibre, escrit originalment l’any 1985 hi ha una petita ressenya sobre l’accident de Txernòbil, del que en mininitza els efectes. Aquest últim punt fa que et quedi un mal regust, perque et fa dubtar una mica de tot lo anterior, però vaja, veient que es torna a parlar del tema nuclear, tenia ganes d’estar una mica més assabentat, potser no prou perque m’he quedat amb ganes de més.

I afegeixo un altre llibre a la llista, ‘El Juego de Ender‘ d’Orson Scott Card. Un company de feina l’havia recomanat fa uns mesos i aquest dilluns vaig veure que el venien al quiosc per tres euros, estava clar. El vaig començar aquella mateixa tarda i de seguida em va enganxar com feia molt temps qeu no ho feia cap llibre. En tres dies ja m’havia llegit tres quartes parts del llibre i vaig veure que s’acabaria massa ràpid, de manera que me l’he anat guardant com el que es deixa lo més bo per menjar l’últim.

No diré res de la història, però m’ha agradat molt l’ambientació espacial, la societat que s’imagina per al món del moment, la manera com va relatant l’evolució del protagonista i sobretot, el que sembla un detallat curs pas a pas sobre com arribar a ser un líder amb totes les virtuts possibles i els mínims defectes. No és pas que sigui un objectiu personal meu, però em sobta veure que moltes coses bàsiques que explica semblin completament desconegudes als que si que pretén ser-ho.

Tot i que n’havia tingut una fal·lera fa força anys,feia temps que no llegia ciència ficció, potser ara em tornarà el cuquet. Pel que sembla, està previst que l’any que ve en facin una pel·licula. Si la fan com m’imagino no me la perdo.

Ja fa força temps, arran d’un post que vaig veure a caballe.cat on hi havia un seguit de consells de seguretat d’en Kevin Mitnick, em vaig descarregar en pdf(ja no hi hes) el seu últim llibre anomenat “The art of intrusion“. Aquest pdf ha estat a l’escriptori del meu ordinador quasi un any sencer sense que li faci gaire cas, segurament per la mandra provocada pel fet d’estar en anglès. Tot i així l’he acabat llegint, però en castellà. A principis de la setmana passada el vaig veure en una llibreria i no m’ho vaig pensar.

Buscant informació sobre l’autor veureu que és potser el hackers més famos que hi ha, sobretot per haver entrat a molts ordinadors estatals dels EUA i haver estat a presó un parell de vegades per aquest fet. El lilbre no parla però de les seves peripècies sinó que recopila una desena d’històries que altres hackers, coneguts i no coneguts, li han volgut explicar molt probablement per ser qui es. L’autor hi posa el criteri de selecció i control de veracitat per dir-ho d’alguna manera, ja que alguns dels atacs que explica no han trascendit i per tant algú els ha de valorar.

Recordo un dia que vaig anar a llençar el paper per reciclar i em vaig trobar un munt de cartes d’un dels meus companys de pis. Quan vaig tornar els vaig explicar que calia anar amb compte amb les dades personals perque mai no sabies on podrien anar a parar. Em van respondre que era un exagerat però no els vaig saber contestar res gaire convincent.

Després de llegir aquest llibre i quedar força esparverat de fins a on pot arribar la paciencia d’una persona amb un objectiu clar i definit, ja se m’acudeixen força més motius per protegir-se, tot i que pel que comenta el llibre, no els en cal gaire de paciencia ja que en general som bastant negligents amb tot el que te a veure amb la seguretat

Un llibre molt interessant que representa un toc d’atenció tant per a qualsevol persona que tingui el ‘modus vivendi’ al voltant dels ordinadors com un usuari que l’utilitzi fer les seves coses, que al final són les que tenen valor valor