Archive for June, 2005

Hisenda som tots?

Doncs aquí estem els justos fent mans i mànigues per acabar entrant al cel , com sempre, però no pas sense neguits i nervis propis dels procastinadors, cantamanyanes i altres espècies lectores de llibres d’autoajuda, fent la declaració de la renda a l’últim moment i de mala manera.

Ja he comentat alguna vegada la meva incapacitat total per tenir al dia qualsevol assumpte que tingui a veure amb tràmits administratius, paperassa diversa o encàrrecs que depenen única i exclusivament de la meva persona, i la declaració de la renda és un clar exemple de cita anual ineludible, que no per saber amb antelació que hauré d’escometre, afronto abans. Així que seguint la llarga tradició de fregar plats i estendre roba el dia abans d’un exàmen, ens posarem a parlar d’allò que em suggereix aquest tema abans de resoldre’l.

En primer lloc vull dir que des de la primera vegada que vaig fer la declaració fins al dia d’avui, totes me les he fet jo mateix, no pas perque sigui un crack de la economia domèstica, sinó perque la realitat del treballador assalariat, sense compte vivenda, ni cònjuges ni fills ni majors de seixanta-cinc anys al seu carrec, sense hipoteca, amb un lloguer posterior al any 1998 i sense patrimoni, és més fàcil de fer que la O amb un canutu. Tenint en compte, és clar, que tens uns mínims coneixements d’internet i de filosofia de webmaster que treballa a la “agencia tributaria”, requisit imprescindible per acabar trobant el programa padre, el ‘peasso’ programón que ens ha d’ajudar a passar el tràngol. Doncs un cop posats els tres numerets corresponents a les ‘retribuciones dinerarias’ (incloses ‘las pensiones compensatorias y las anualidades por alimentos no exentas), les ‘retenciones de las retribuciones’, i les ‘aportaciones a Seguridad social y otros’, es procedeix a obtenir el ‘resultado de la declaración’, que a mode de predictor econòmic ens farà saber quina ha de ser la nostra contribució anual a ‘las arcas del estado’. Jo com és obvi encara no el se pas el resultat perque estic escribint aquestes paraules, tot i que tinc el programón (programa PADRE) executant-se en una altra finestra. Tot això em porta a una conclusió: ELS ASALARIATS NO HAURIEN DE FER LA DECLARACIO!!!. A veure, en teoria ells ho saben tot sobre mi, els dels banc ( bon client, bon client) segur que no els posen pas pegues i els de la seguretat social saben on treballo i des de quan. Es necessari que jo hagi de fer tots aquests tràmits i portar-los un paperet que els diu el que ja saben? Això sense tenir en compte que a part del que ens retenen cada mes, llavors ja paguem tots els impostos directes i indirectes…Ah, i no t’equivoquis pas!!! que encara et vindran a buscar…

L’altre tema és el de la vivenda. Perque no puc desgravar el lloguer si és un contracte posterior a l’any 1998?!?!? Perque la propietària em fa pagar a mi el IBI (Impost de Béns Inmobles) si precisament estic de lloguer perque no en tinc pas d’inmobles?!?!?

I ja per acabar, tot instal·lant el Programón (programa PADRE), em trobo que al fer la instal·lació personalitzada que em permet triar entre els idiomes oficials de l’estat, m’apareix un missatge d’error com aquest

Programon

Mira, que aparegui el valencià passi, perque ja fa temps que vaig decidir que no opinaria més d’aquest tema, ara, que per seleccionar el català em digui que també he de seleccionar el castellà….LLEIG, MOLT LLEIG!!. Per cert, que de què deu anar això de la ‘Reduccción Copa America’, millor ni saber-ho…

En fi, que només volia fer uns petits apunts sobre el tema i ja se m’ha fet la hora de sopar i la declaració encara esta per fer…, que deuen fer ara a la tele? tinc roba per rentar? i si endreço els apunts de segon de carrera? mmm…

Skunk Anansie – Yes It’s Fucking Political (de veritat)

Cinemama (amb la a atona)

Ara fa temps que no dic res, després de prometre que escriuria coses més mundanes, deu ser que ni a mundanes arriben les meves cabòries, però aquesta vegada intentarem no deixar passar més dies per donar rèplica al meme que em va fer arribar en garito, que tot sigui dit, és el primer que m’arriba i que m’ha fet plantejar si seguia aquesta mena de coses. Com que estic en plan ‘mundanu’ ho faré, tot i que em sembla que no aportare pas gran cosa. Anem a pams, intentant ser tot el políticament correcte que es pugui.

Numero de pel·lícules:Donada una connexió adsl amb un parell o tres d’anys antiguitat, sumem el numero de bobines de cd’s(i ara de dvd’s) amb el seu corresponent cànon integrament pagat, ho multipliquem per el numero de fitxers que s’hi poden arribar a encabir i tindrem més o menys el nombre de pe·líicules que dec tenir per casa.

Ultima comprada:….lo cualo? (a vere farem un esforç pel bé de les mundanies que prometo…) potser un pack dels Monty Python que uns reis van portar a casa els pares.

Ultima que vaig veure:El diumenge passat en vaig veure tres del tiróon: Quiéreme si te atreves (Jeux d’enfants), Bailame el agua i La Cuarta planta, dites quasi en ordre descendent d’opinió.

La propera que “aniré” a veure:no sé ni els calçotets que porto ni els que em posaré demà…, qui collons el sap el futur??

Cinc pel·lícules que tinguin un significat per mi:

5 víctimes més: doncs me les he de
pensar, però ho posaré quan hi caigui…

Actualització: Com que en realitat ni tan sols estava pensant les víctimes i a més m’han deixat la ressenya d’un nou blog anomenat Enmig de laMar que pretén donar el contrapunt al de La dona del temps, reivindicant el paper de la Patricia Bargalló com a musa de la nostra pantalla enfront a la Mónica López. No voldria pas prendre partit públicament en aquest assumpte, sobretot perque la Patricia no l’he vist mai, però puc dir que en privat ja tenia fortes conviccions anteriors, de manera que molt bé l’haureu de presentar a la Patricia per fer canviar d’opinió als admirables internautes. Us passo el meme aquest a tots dos, tot i que no espero pas que el feu, ja qeu entenc que no te practicament res amb els lloables temes que us ocupen.

Segona Actualització:I ara parlant, parlant pels puestus de la xarxa aquesta tant gran, em trobo una altra víctima que té Montañas de basura i que no sé si tindrà temps de fer-lo entre tants calculs que es veu que ha de fer.

Em sembla que no he passat el meme gaire satisfactoriament, m’ho he saltat una mica tot plegat, prou com per dir alló de “necessita millorar”, peró vaja , suposo que no em vindran a detenir…(lo de les bobines era conya). Un altre dia, més coses mundanes i banals, no cal ni esperar-les.

Louis Amstrong – Nobody Knows The Trouble I’ve

Como dos soles

Como dos soles...

Surto de casa i em trobo això….Almenys estic esperant la grua des de casa, en plan vacances…

Actualització: Doncs al final no n’eren pas dos de soles. Aquest matí quan he anat al mecànic a buscar el cotxe em diu – El tens aquí fora aparcat – i al mirar-lo veig que la roda davantera esquerra tambe esta punxada. El mecànic flipant – però si l’hem tret aquest matí a les 9!!- total, que l’entra altre cop al taller i efectivament també estava punxada, i per tres llocs, així que ja posats es mira la ultima, que per sorpresa, tambí estava punxada. Resumint¡, que al final no eren dos, sinó quatre. Sort que ultimament, amb una mica d’ajuda (no pas quimica), m’ho agafo tot molt bé i penso, no és pot tenir tot.

Zen Micro

Doncs per seguir amb coses poc trascendentals, lleugeres, superfluees i completament accessories, avui parlaré de l’ultim gadget que he afegit a la meva col·leció de geek de tres al cuarto i que vaig decidir a adquirir ahir a la tarda, després de mesos i mesos d’estira i arronsa entre la consciència i la rauxa consumista.

Creative Zen Micro 5GbAquí el podeu veure, el Zen Micro de Creative. La veritat que duia força temps pensant un munt de coses com si realment en volia un, de quina mena el preferia i de quina casa. La pregunta de si en volia un em venia del fet que la estona en que no escolto música és molt poca, a la feina estic tot el dia amb els auriculars i a casa sempre esta sonant a l’ordinador. Només queden les estones de tren i cotxe i les que em comunico amb persones (reals). Vist així sembla que no n’hi hagi com per necessitar omplir aquestes estones amb més música, però no és veritat, el fet de no poder anar amb cotxe a Barcelona per la zona verda m’obliga a anar amb tren i quan veig a la gent que va escoltant música, em fan enveja, que juntament amb el fet evident que deixar el cotxe fa que estalvii diners en benzina, dona ales a la febre consumista que et diu “COMPRA-TE’N UN”. Davant arguments com aquests a la consciència només li queda al·legar que amb uns taps sonors a les orelles només aconseguiriem ser encara una mica més antisocials, mentre aillats en el nostre concert particular, mig molestem als que tenim llegint o intentant dormir al tren. Es clar que això ja depen del ús o abús que en fem i del volum al que portem l’aparell. Presa aquesta decisió només espero ser respectuós amb els altres i amb mi mateix, que ja tinc sordera selectiva i només em faltaria que deixés de ser-ho.

La seguent questió a dilucidar era de quina mena el volia, amb memòria flash o amb disc dur. Considerant la quantitat de música que tinc(perque no m’arriba el meme i tampoc el faria que si no…), si em decantava per triar un de tipus flash, que són més petits i sembla que a la llarga s’hagin d’espatllar menys que els altres per ser més senzills, havia de tenir com a mínim 1Gb, però és clar, el preu ja es disparava i s’acostava molt als de disc dur, amb els que no poden competir en tamany d’emmagatzematge. Doncs ja està, amb disc dur.

I ara ens trobem a “los tres ultimos regalos”, la decisió final, tenim el Zen Micro per una banda i per l’altra…el iPod!!, el mega-cool, super guais i millor perque si, perque “el lo vale”. Discutir sobre un tema com aquest és pitjor que parlar del sexe dels angels, és un dels flames per excel·lència, no en treuràs mai l’aigua clara, per cada fan incondicional d’un n’hi haura un altre de l’altre banda disposat a tirar-li tota la merda possible (el dependent al ipod n’hi deia “bazofia”…). Així costa molt prendre una decisió objectiva, i com que mai he sigut fanatic d’apple, suposo que a mi, per trajectòria em toca estar a l’altra banda, és a dir, la de Creative. Així que aprofitarem que és més petit, que té ràdio i més memòria, i sobretot, que és més barat, per acabar d’un cop per totes aquestes cabòries que arrossego des de fa sis mesos o més. Tot i que ara veig que potser no serà tant maco, ja al comprar-lo el venedor em diu que el primer que he de fer és actualitzar-li el firmware perque així arreglarà no sé quins problemes, ja hi som. Vaig a buscar el firmware i me’n trobo dos de diferents, a part que resulta que el nou, a més d’arreglar problemes antics tambe en crea de nous, així que al final acabem instal·lant el penultim, pel que pugui passar.

Properament, més notícies mundanes.

Smoke City – Giulietta

Flashback

Després del sermó que he fet aquest migdia dinant una paella a la platja de la Nova Icaria, intentaré contradir-me a mi mateix i explicar una mica de coses mundanes per variar, o no. Avui, divendres, no he sortit de festa. I ho dic així, mig orgullós mig penedit, perque sempre que no surto passen coses. Al final però he estat tota la nit enganxat a l’ordinador, no pas per donar mémotius als que es preocupen per mi, sinó perque m’he posat a pujar fotos al flickr, tant a la part pública com a la privada. Aixo no és pas gaire destacable, el que si que ho ha estat ha sigut el anar veient per ordre cronòlogic invers la gran quantitat de fotos que tinc a l’ordinador. A mida que anava retrocedint en el temps, cada vegada erem tots mes joves, algunes fotos feien por autèntica (festa major de Sabadell de fa tres dos anys??) , altres eren de grans moments, bons, no tant bons i oblidables. Al final he hagut de parar perque ja no sabia ni com mirar-me-les amb una mica de distància. Aviso als que creguin que hi poden aparèixer, que quan les pugi, caureu de cul. Ara ja és hora d’anar a dormir, que per no sortir al final a veure si al final no servira de res. Demà ja explicaré més coses mundanes, a veure si m’hi acostumo una mica, i per la nit….a recuperar el temps “perdut” avui.

Zuco 103 – Mayfly

Clova

“La Nina va tancar els ull. Es va escalfar contra la flassada i encara es va arraulir més, acostant els genolls cap al pit. Li agradava estar així. Sentia la terra, fresca, sota seu, que la protegia – la terra no la podia trair. I sentia el seu cos recollit, tancat sobre ell mateix com una carculla – això li agradava- era clova i animal, refugi d’ella mateixa, ho era tot, per a ella mateixa ho era tot, res no li podria fer mal mentre continués en aquella posició; va obrir els ulls i va pensar: ‘No et moguis, ets feliç’ .”

Pispo aquestes paraules del llibre ‘Sense Sang‘, d’Alessandro Baricco, per intentar representar un moment assegut a la plaça en un banc, amb el sol ponent-se, les xancles tretes, acabant de passar les ultimes pàgines amb la ma dreta mentre a l’esquerra una cigarret. Hi ha moments impagables, llibres també.

Yann Tiersenn – La Muette

Mons

Dels dos mons als que visc, només un sembla fer una intersecció amb el que viuen tots els altres, i a sobre és en el que no acostumo a ser qui soc.

Mogwai – Hunted by a freak