Archive for February, 2005

Trebla

Aquesta nit m’han dit una frase que al sentir-la he pensat, aquesta la poso a la web, el quepassa és que la he oblidat.

Tricky – sex drive

Habits nous

Ja porto un temps que vinc pensant d’agafar hàbits nous, sobretot per mirar de frenar l’entropía que em governa. El fet d’endreçar l’habitació i canviar els mobles n’és un primer exemple. El dijous passat vaig anar a veure una dietista per mirar de posar frè al colesterol estratosfèric que tinc, el dilluns que ve torno a veure-la per que em doni un seguit de recomanacions, sense arribar a ser un règim perque ja li vaig dir que no el faria. A més a més, el dilluns penso tornar a posar el despertador a les set del matí per posar a prova la voluntat i veure si sóc capaç d’anar al gimnàs. I d’entre un d’aquests hàbits nous que m’he proposat hi ha el tenir la correspondècia organitzada i al dia. Aquesta tasca consisteix en diversos passos:

  • Buidar la bústia, (així el carter no haura d’embutir la corresponència)
  • Deixar-la en un lloc concret i no apilada a qualsevol lloc (en un organitzador, per exemple)
  • Obrir-la
  • Llegir-la
  • Classificar-la per remitents actuals (al pis som tres ) i passats (Emma i Ester canvieu les domiciliacions)
  • Reciclar els sobres i el munt de spam
  • Re-organitzar el correu propi per temes
  • Arxivar-lo en un lloc concret

El més curiós d’aquesta tasca és que m’he assabentat que timofonica em va enviar una carta el novembre del 2003 (tenia molt molt molt correu acumulat) dient que si no donava el meu consentiment exprés per a que no escampessin les meves dades a tort i a dret els enviés una carta. Fills de la grandíssima!!! Ara entenc totes les cartes de coses raríssimes que he hagut de classificar durant dues hores. Colla de pòtuls!!!De totes formes no tot és dolent, també he rebut una carta d’agraïment d’una ong per haver fet un donatiu per lo del tsunami, molt lloable.

Mereix un comentari apart la gran quantitat de cartes que envien els del banc, sempre plenes de propaganda d’un munt de coses, que si tasses de no se què, assegurances de vida, plans de pensions, bicicletes, ofertes supera avantatjoses vàries que no puc deixar escapar…tot això acompanyant un paperet petit que conté la escassíssima informació que interessa, ja que normalment ja ho saps si vas treure no sé quant del caixer. Jo ja els vaig dir que no m’enviessin cartes, però es veu que les promocions van a part. Fins aquí és el que hi ha, però el que em reventa de tot aquest spam és que per a certes txorrades em truquin al mòbil i quant hi ha alguna cosa important ni m’avisin. Collons, si els de l’aigua es queixen d’un impagat i em diuen que em tallaran l’aigua, els del banc no em podien haver avisat per telèfon o email urgentment, o pagar-m’ho i cobrar-me els interessos del descobert?!?!?!?(donant les gràcies, clar). Com és que alguns carrecs et deixen en negatiu i després per trenta euros et volen tallar la llum o l’aigua. De veritat que no ho entenc, no sera que no sóc bon client, que em van enviar una carta que de tant bo que n’era em donaven un joc de tasses que te cagues de uniques….

Talking heads – Sax and violins

No ets el teu armari.

You are not the content of your walletUltim dia de vacances. Que ràpid que passen!!. Des que vaig tornar de Londres no he fet gairebé res. El dilluns el vaig passar dormint. El dimarts el vaig dedicar a no fer res de res perque em venia molt de gust. El dimecres vaig estar fent neteja de l’habitació durant tot el dia, no pas perque anés lent sinó perque feia molt de temps que ho tenia pendent i no es podia ni fer un pas sense trepitjar alguna cosa. Ahir vaig estar per casa mirant la tele i atenent a les visites a l’hora de dinar i anar a fer una cerveseta per la nit. Avui ha anat a l’Ikea amb l’Ester a fer gasto. Ja tenia ganes de jubilar l’armari reciclat que tinc per un més faixion i de pas permetre’m el luxe d’adquirir uns prestatges que m’agraden molt. No és que sigui molt assidu a aquesta gran superfície comercial però he de reconèixer que els preus son molt assequibles, sobretot si es mira a una botiga de mobles convencional. Potser és perque hi he anat poques vegades, però em crida molt l’atenció el fet que els mobles i tots els complements estiguin presentats com si es tractés ben bé de la casa d’algú, i segons en quin angle ho observis t’oblides que estas en un centre comercial, per un moment penses que és casa teva, t’asseus al sofa i mires una tele de plàstic on no hi fan res de bo, potser podries anar a veure que hi ha a la nevera o anar a fer una pixaradeta al labavo, funcionarà la cadena?. En fi, que t’entren ganes de comprar-ho tot i tenir una casa com la d’en Jack de ‘Fight Club‘ per potser algun dia deixar el gas encès i escampar-ho tot pel carrer.

Diamond dogs – Black river road

Escapada a Londres

Estic de vacances!!!!. Al febrer, una mica estrany, però benvingudes siguin, sobretot perque encara son de l’any passat, així que no perdo dies, de fet els recupero.

El mercatde Portobello RoadAquest cap de setmana passat he aprofitat per fer una escapadeta a Londres, tirant de la frase “quien tiene un amigo tiene un tesoro”, així que com que el Ricard està allà treballant en un hotel a Notting Hill, ens aprofitem una mica d’ell i treiem una habitació a una quarta part del preu normal (moltes gracies) . Com que fa poc més d’un any que ja hi vaig anar pel pont de la constitució, aquesta vegada no duiem pas la idea d’anar a fer el turista, directament anavem a fer les cerveses que haguessim fet per aquí. Vam arribar el divendres de matinada, vam fer petar la xerrada i a dormir. El dissabte pel matí vam estar passejant pel mercat de Portobello i vam fer unes pintes a un pub on el Juanjo i jo ja haviem anat l’altre vegada. El dinar que vam fer a l’habitació de l’hotel va consistir en uns entrepans de xoriço ibèric amb pà amb tomàquet i una ampolla de berberana, que per estar a Londres tenien molt bon gust, sobretot pel Ricard, que amb un més ja esta de la cuina anglesa fins al capdamunt. Per la tarda ens vam trobar amb la Tània que porta tres setmanes estudiant angès i el tema menjar el porta més controlat que el Ricard. Per recomanació seva vam anar a un restaurant italià a Holborn que es deia La Porchetta. Un local una mica estrany perque hi havia la música molt més alta del que es podria esperar d’una pizzeria, i el repertori, espectacular: Fatboy Slim, Rolling Stones, Pink Floyd. A sobre el menjar era boníssim i no ens vam estar de res, fins i tot vam fer un cigaló de ‘bailis’, tot plegat ens va sortir per uns setze pounds. Apunteu, La Porchetta, molt i molt recomanable. Després de sopar vam intentar trobar el local on fa un any ens vam entorrainar amb el ‘dos por uno’ de Sant Miquel, el infinity, però després de voltar molt , quan al final ho vam trobar resulta que es necessitava una invitació per entrar.

Apalancats a un Cafe NeroEl diumenge ens vam llevar tardet i vam estar passejant per no se ben bé on, però com que feia molt fred ens vam tancar força estona en un cafè d’aquests tipus ‘friends’. Jo la sèrie no l’he vist mai però se’ls ha de reconèixer el mèrit perque hi vam estar molt bé. Cap a la tarda, a recomanació d’en Xavi, ens en vam anar a passejar per pel barri de Brixton al sud de Londres, on ja vam veure un altra ciutat que ni era tant neta ni tan cosmopolita però si molt més autèntica, on a les barres dels pubs hi havia els parroquians incondicionals mirant com El NewCastle guanyava al Chelsea amb un gol del Kluivert. Per la tarda vam estar passejant per Covent Garden on vam veure un paio que feia malabars amb les masses mentre caminava per sobre d’una corda, espectacular. El vespre-nit el vam acabar de passar prenent més pintes pel Soho mentre feiem temps per agafar el bus que sortia a les tres de Victoria Station cap a Stansted. La nit es va fer molt llarga perque no la encertavem amb els autobusos, potser vam arribar a estar més d’una hora i mitja esperant a diverses parades. Finalment vaig arribar a casa a les onze del matí. Un cap de setmana molt aprofitat, no se com és però allà les hores em valien el doble. Ara a acabar de passar la setmaneta de vacances, a veure si tinc la força de voluntat per fer tot el que fa temps que vaig deixant per fer durant aquesta setmana.

Air – Alone in Kyoto

No tindries pas un llapis?

Doncs si, avui ja és demà, bàsicament per la hora que és, així que amb poca estona ja puc dir que tot el que porto dient durant tot el dia no era més que paper mullat. Que què deia? doncs bé, el mateix de sempre, que demà faré no sé què. En aquest cas es tractava d’anar al gimnàs abans d’anar a treballar, de set i mitja a vuit i mitja, i pràcticament estava convençut, sobretot perque ho porto dient més d’una setmana. Resulta que el dijous és l’únic dia que no hi ha activitats a aquella hora, si és que si no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible. I el dubte podria ser, com és que havia triat el dia de dema (avui) per començar a posar una mica d’ordre a aquesta vida que porto? hi podria haver molts motius, però podriem dir que hi ha tingut força a veure el fet d’haver batut el meu rècord històric de nivell de colesterol en sang. 290 no se quès per litre de sang. Farda eh? calerons gastats que porta un en mantenir i augmentar el nivells, o què us pensaveu? Si que és veritat que ja només em faltava parlar d’aquestes coses per completar el paper de pseudo Bridget Jones que vulgui o no em dedico a intrepretar, d’aquí a poc diré que m’he proposat deixar de fumar i em dedicaré a contar, anotar i relatar totes les vegades que em fumi un cigarret. Em compraré una bàscula i comprovaré quin és l’estat de les meves inversions en el ram de l’alimentació, alhora que m’apuntaré a un teràpia dietètica que em permeti trobar motius per queixar-me dels excessos que segur que faré. I amb tot això em podré sentir més acompanyat de tots els que tinguin ela mateixos problemes ficticis que jo, tot serà molt més fàcil i les petites fites em semblaràn alts cims de muntanyes, proeses dignes de fer-vos-les saber. Ironia? doncs ja ni ho sé, no m’extranyaria gens que acabés fent alguna cosa d’aquest pal. Total, posats a convencer-se d’alguna cosa, aquesta és prou banal com perque amb una mica de dedicació (la justa i no més) s’aconsegueixi qualsevol cosa que després presentaré com la més important del món. I sinó, temps al temps.

La Cabra Mecanica – Hablar por hablar

Les cinc del finde

Aquest cap de setmana es podria destacar pel munt d’hores que m’he passat davent del televisor, que bàsicament he emprat per veure cin pel·licules, tret és clar de l’estona ahir a la nit que vaig recordar la cantarella aquella del “que se quema?”. Des d’ahir la tarda fins ara mateix que he acabat la última, he vist les següents pelis:

Faria com una pseudo-crítica de cadascuna, però ara no em ve de gust, tinc una pizza esperant-me al menjador i demà em voldria llevar d’hora per començ a treure partit dels matins. Difícil. Bueno va, potser Closer és la més fluixeta. Toma crítica punyent…

Bevent aigua

D’aixonsins, no se com és però últimament vaig pel món amb una boca molt grossa, massa potser, a tort i a dret vaig dient coses que si t’ho pares a pensar quasi millor no haver-les dit. Ja fa un temps vaig dir que havia de parlar menys i actuar més…, paraules que s’emporta el vent, paraules i paraules que no puc evitar que surtin de la meva boca i que em deixen en ridícul davant la meva consciencia. No ho puc evitar, bordo més que no pas mossego i em conformo amb dir el que em proposo sense ni tan sols posar-m’hi. A veure si aconsegueixo guardar-me a mi mateix els meus secrets i un dia d’aquests em sorprenc i faig alguna cosa impròpia de mi.Així no acabem d’anar bé del tot. No cal fer-ne un grà massa, la paciencia, diuen, és la mare de la ciència, i vulguis que no en el meu cas quasi sempre hi ha més sort que justícia.

Organic audio – Dirty Boy

va home va!!

– però que dius, psicoterapia, de matinada?!?!?!?!
– Doncs si noi, si…..i gratis!!!!

(em) sento supertramp

Chainsaw

Fetge!!! volem veure sang a raig!!!

Em sap greu trencar el possible tò bucòlic que pogués tenir aquest lloc, si és que en tenia, amb una imatge robada com aquesta, però és que a mida que va passant la setmana, més gràcia em faria tenir una serra mecànica, ben grossa, amb motor de benzina d’alt rendiment i llarga autonomia. Sense la sang, és clar, que d’això ja se n’encarregaria un servidor, autonomenat jutge parcial amb la missió de posar una mica d’ordre en aquest desgavell continu. Sé que l’objectiu és utòpic i que tot el que pugués arreglar no duraria més que un instant, però de veritat que a mi em sentaria molt i molt bé.

Va, paro de descantillar i me’n torno a la oficina a arreglar mogudes…

Diga trenta y tres

MisteriDoncs si, qui dies passa anys empeny, i el Joan, que va començar a empenyer abans, ja s’ha plantat en trenta tres anys tot fet un xaval. Prou com per muntar una festa d’aniversari a casa seva, d’aquelles de dissabte a les sis de la tarda, amb patates cocacoles i tot el que ha de tenir una festa i altres coses que no hi eren a les que feiem de petits. D’entrada un pernil sencer a disposició dels assistents i un assortit de begudes internacionals de gamma alta, que si tequila de Mèxic, vodka rus, ron cubà, whisky de malta…No hi va faltar de res vaja. Tot i ser una festa força tranquila he hagut de censurar quasi la meitat de les fotos, i és que a això de començar a quarts de set no hi estem gaire acostumats. A destacar, el concert que es va muntar i la batalla de garrotins eròtics que el va seguir, semblava un partit de tenis de trastos, que si llepet per aquí que si trio per allà….jo no en vaig fer pas cap de garrotin, prou feina tenia per mantenir la compostura després d’haver begut un pot sencer de salfumant. Mareta meva, quina primavera que passarem….

sona : Alcohol Jazz: Cogollo fly away