Avui, com ve essent habitual últimament, arribo a casa que el cap em bull de idees que tiben cap en direccions diferents, de totes formes hi ha massa coses com per no comentar-les.

En primer lloc, per una vegada em sap greu no haver engegat la televisió i haver-me perdut el poder escoltar la veu de la presidenta de l’associació de les víctimes de l’atemptat de l’onze de març, Pilar Manjón, fent el seu discurs a la Comissió d’investigació del Congrés, que ella mateixa va resumir amb aquestes tres exigències: Veritat, Justícia i Reparació. Tot i així, aquest matí m’he escaquejat de la feina per llegir-me’l sencer, realment val la pena invertir-hi una estoneta. Ja fa molt de temps que penso que els polítics i la política sembla que visquin en un planeta propi, que només es mouen per uns interessos sobre els que no tinc les ganes d’investigar perque no farien més que reafimar el despreci que em mereixen molts dels nostres governants, i de retruc, en com pot ser que ens deixem manar d’aquesta manera per aquesta colla d’impresentables, quedant nosaltres mateixos en una situació compromesa que no volem afrontar. Per això el discurs , separant-me una mica de la tragèdia que ha portat tota aquesta situació, em sembla un crit eixordidor d’uns ciutadans, que en aquest cas tenen més dret que ningú, dirigit a uns polítics no no assumeixen els seus deures. Un crit que de tanta fermesa i claredat amb que ha estat expressat els ha fet obrir momentàniament els ulls, i per la mica de dignitat que els queda s’han disculpat. Tot i així no els ha durat pas gaire, perquè de seguida ja tornen al que estan acostumats, com diu algú, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. De veritat, si trobeu un moment de calma, llegiu sencer el discurs.

En un altre àmbit, avui he tornat a la biblioteca els llibres que havia agafat l’últim cop, ‘I a tu, què t’importa‘, d’en Josep Maria Terricabras i ‘Administrating Linux’. Últimament he adoptat la tècnica d’agafar en préstec dos llibres, només dos, un per llegir al tren i l’altre per saciar els atacs de frikisme que em sobrevenen en qualsevol moment. En la última tria no n’he tingut pas cap, i he de reconèixer que el de linux ni tan sols l’he obert. Potser caldria reflexionar en el fet que els llibres, a més de tenir-los, cal llegir-los, perque m’he quedat ben bé igual. Pel que fa al d’en Terricabras, reconec que el vaig agafar per la sorpresa que em va causar el títol, ja que malgrat que l’autor em sonava, no el coneixia ni en tenia pas cap referència. I aquest si que no m’ha deixat igual, de fet m’ha tocat molt la fibra, tant que un cop el vaig acabar el vaig tornar a començar. Tracta sobre els valors, així en genèric, sense entrar a parlar de cap en concret més que per exemplificar breument el que argumenta. Coses que m’han quedat després de llegir-lo:

• que hauria de parlar menys i actuar més
• que els exemples, i jo en sóc molt d’argumentar amb exemples, no ho són tot,
• que no cal plantejar-se i replantejar-se les coses constantment,
• que per tenir opinió pròpia cal estar cada cop més a l’aguait,
• que els problemes i els inconvenients són la resistència que justifica el moviment

Vaja, que no és un llibre que deixi pas indiferent

I finalment, com a anècdotari del dia, avui per fí, després de quasi un mes, he portat el cotxe a arreglar. Ha hagut de venir una grua perque ni tan sols s’engegava. Durant el trajecte he tingut una conversa prou agradable amb el conductor que m’ha dit que dos carrers de casa meva hi ha un taller d’un tal Dani que es veu que és molt bon noi i que treballa molt bé i que a un carrer hi tinc el millor txapista de sabadell (txapero no, txapista), que si ho hagues sabut no m’hagués calgut pas de trucar una grua. A més ha resultat que també havia estat treballant en ambulàncies, així que ja hem tingut una estona entretinguda. Per altra banda, al sortir d’agafar els llibres de la biblioteca, de cop i volta sento com una música que no identifico d’on ve i que m’estranya moltíssim, per coneguda i per estar en una biblioteca. Fent gestos pregunto al vigilant de la porta d’on venia la música i mentre se m’acosta identifico que és en Goran Bregovic i comencem a xerrar. Que si a la plaç reial hi ha uns músics de carrer que es veu que són molt bons, que si gato blanco gato negro, que si per aquí per allà…Pot semblar una tonteria, pero m’ha fet adonar que si la gent tinguéssim na miqueta més de temps lliure per poder preocupar-nos de parlar, entrendre i conèixer als que ens envolten, tot aniria molt millor, potser no caldria que hi hagues gent que fes discursos, ni els polítics serien com són, ni jo hauria de trucar una grua perque coneixeria el Dani que es molt bon noi i els caps de setmana aniria a escoltar música dels balcans a la plaça reial amb el vigilant de la biblioteca.

sona : Goran Bregovic – C’oc’ek