Ahir vam fer un sopar d’aniversari del Juan i de l’Ester. Cadascú del seu. El Juan en fa 28 avui i la Ester en va fer 26 el divendres. Deu n’hi do com passa el temps…Ja començo a veure els 30 aquí al costat i no sé si em fa gràcia o no. A més, demà ja serà desembre. L’últim mes del 2003, cap d’any, i el 2004!!! Flipo.
sona : Skunk Anansie – We Love your apathy
M’arriba un missatge al mòvil:
Enviado 30 Nov 2003:
I finalment en Martí ha nascut per cesària avui a les 9 del matí
Remitente: Xavi RC
Felicitats des d’aquí al Xavi , la Núria, que es recuperi aviat, i al Martí que comença a caminar per aquest món.:
Visc en un lloc, que malgrat alguns desavantatges de temperatura a l’hivern , em permet gaudir de postals com aquesta. El que veieu a l’esquerra és el cel que em vaig trobar a quarts de nou del matí en anar a currar. Potser hi haurà qui no presti atenció al cel i no hi trobi res d’especial, però jo si que m’hi fixo i he d’admetre que el de la foto era digne de veure. Hi ha moltíssims dies que encara que no ens n’adonem el temps ens marca l’humor del dia.I com aprova aquesta parell de dies que ha fet un vent molt molest i tot el dia estaves gris. Al mateix temps els dies que hi ha una quadre al cel, jo crec que entrem en una mena de ‘mode somni’ en el que totes les imatges et queden més gravades i fa que sigui un dia especial que en el futur acostumes a recordar, No saps ben bé perquè, però d’aquell dia sempre en guardes alguna imatge. I sinó una foto sempre ajuda.
Per cert, picant la foto la tindreu per posar-la com a fons d’escritori.
sona : Buscemi – Crystal frontier
Tal dia com un 28 de Novembre de 2003 em vaig llevar al matí per anar a la feina a la hora habitual. El Senyor Lluís Miquel m’esperava al pas de la porta com cada dia. En passar per davant seu, em vaig parar davant el rellotge nou que ell havia fet portar espressament de Suïssa , que deien que era on feien els millors rellotges del món. Vaig buscar el cartronet nou de trinca amb el meu nom al prestatge corresponent i el vaig acostar a sota del rellotge. Tot prement amb força una palanca al costat dret de l’aparell, va ressonar un cop sec que va estampar la data i la hora justa de la meva arribada. Amb mig gest, vaig mirar al Senyor Lluís Miquel buscant el seu senyal d’aprovació. Es va quedar impassible mentre em mirava autoritàriament, després de cinc segons llarguíssims, es va estirar el bigoti, va torçar el coll i amb una cella aixecada i la veu burleta em va dir:
"Molt b noi…, ets el primer que saps fer anar correctament la nova màquina dels horaris, però arribes una hora tard. Estas despatxat"
sona : Umpah-pah : Nina ensucrada
Avui ha esta un dia txulo, b al sortir del curro vull dir clar…Tot i que he arribat una mica just, aquest vespre he anat al teatre i a sobre convidat, gràcies Albert. Feia molt de temps que no hi anava, anys, segur. Doncs he anat al Teatre Tantarantana a veure "Juliol del 36, Barcelona" , i he de reconeixer que anava tant de cul, que un cop assegut a la butaca he hagut de preguntar el títol (aquests provincians…). Tot i així he de dir que m’ha agradat moltíssim. Estava a tercera fila, veia perfectament les cares dels actors, el moviment de les mans, pràcticament els notava. La trama tal com es pot deduir pel titol es situa al començament de la guerra civil i parla de les relacions que tenen una mare i una filla. La filla creu en la revolució i pretén un món millor. La mare no se’n sap avenir de com van les coses i no es decanta per cap dels dos bandols, mentre lamenta que s’extengui la violència als dos bandols. L’aparició del mossèn del poble que demana que l’acullin a casa per ocultar-se dels milicians que el volen matar fa que la balança es desequilibri. Durant tota l’obra veiem les posicions de cadascú i alhora les de moltes persones que es van trobar en aquesta situació. La posició de la mare és molt escèptica amb les dues faccions i fa pensar bastant en la situació actual, en la que no pots estar al mig perque l’un o l’altre t’empeny a la banda contrària. No és una època de grisos, és una època de blanc o de negre i de res més. Realment val la pena. La obra i també anar al teatre de tant en tant, intentar anar-hi mes sovint.
sona : Sopa de Cabra – La cara partida
Doncs si, ja fa dues setmanes que no fumo. Tela! sobretot per no haver-m’ho proposat. Ara estic començant a considerar la opció de deixar-ho definitivament, per6ograve; per a això cal estar molt convençut. El temps dirà com de convençut estic.Avui millor oblidar-lo, no conta.
Avui, dimarts, em quedo a Barcelona perque he quedat per anar al teatre. No me’n recordo ni del nom de la obra que vaig a veure, però tot sigui per fer alguna cosa diferent, a més aprofitar per passejar pel centre. Sempre que m’hi deixo caure trobo alguna cosa o situacio que em criden l’atenciò. No és epoca de guiris, pero sempre apareix alguna cosa digna de menció. Si puc hi faig foto.
sona: Ojos de Brujo – Cale Bari
Avui m’he menjat dues magdalenes. No estic parlant de menjar dues magdalenes i prou. Cal tenir en compte que avui era diumenge, que a fora feia un dia gris, un dia de pluja que va caient, mentre des de dins de casa estant, vas menjant la magdalena. Primer treus el paper agafant-lo amb dos dits, fent pinça, i tibant poc a poc perque no es trenqui el paper. Un cop ja és fora, escures els trossos que hi han quedat enganxats, sobretot els de les puntes, que estan més torradets. Després mires la magdalena amb calma, com si fos un tresor, li dones un parell de voltes entre les puntes dels dits i acte seguit la mossegues per la punta. Abans de cada mossegada una nova mirada, per veure la forma que va prenent. Cap al final, has tingut cura que la part plana quedi tota sencera per poder menjar-la d’un cop.
sona: Enigma – Out from the deep
He estat pensant en algunes coses per escriure, amb certa dificultat. Al cap de l’estona he pensat que la secció del diccionari la tinc una mica abandonada i que podria afegir alguna cosa. Després de buscar quina paraula em venia al cap, he vist que el més apropiat seria veure que diu el diccionari sobre la paraula "Globus". Es el que em ve al cap a ara mateix. Per sorpresa meva, veig que hi ha 9 entrades per detallar cada matís.
1 Cos de forma esfèrica o esferoïdal.
2 Bomba o bufeta de goma que hom infla amb aire o amb un gas lleuger i que serveix de joguina o de guarniment en una festa.
3 FOLK Baló aerostàtic, normalment de paper, amb colors llampants, que hom fa alçar en espectacles festius.
4 LUM Element d’un llum, de forma esfèrica, destinat a difondre i a repartir la llum de la làmpada, o a canviar-ne el color, i que alhora serveix de protecció.
5 globus aerostàtic (o simplement globus) AERON /METEOR Baló1 1 6.
6 globus celeste ASTR Esfera en la superfície de la qual hi ha representats els principals estels, constel·lacions i cercles fonamentals.
7 ANAT ANIM
1 globus de seguretat Massa rodona formada a l’abdomen de les parteres quan l’úter s’ha contret.
2 globus epidèrmic Globus format de cèl·lules imbricades en capes concèntriques, presents en els epiteliomes.
3 globus pàl·lid Pol inferior del nucli lenticular.
8 globus terraqüi 1 Terra.
2 Esfera que representa la superfície de la Terra.
9 globus vesical PAT Bombament de la part inferior de l’abdomen, causat per la distensió de la bufeta urinària, que s plena d’orina.
Mira que hi ha acepcions, pero la que jo estava pensant no hi surt.
10. Estat mental habitual
Bé, per avui ja hem fet prou.
sona : Rinocerose – Dead flowers
Les hores passen, els dies també, i ja som a dijous altre cop. Ja feia molt de temps que no em veia obligat a escriure sobre la meva fixació en els dies de la setmana. Ara, però, el que més insistentment em truca a la porta és parlar d’una sensació que fa uns dies que tinc. La setmana passada vaig estar malalt, no sé si ho havia comentat, i vaig arribar a 39 de febre. La questió és que des que em vaig recuperar, em comporto de manera extranya. M’explicaré.Jo, i ho podeu preguntar a qui vulgueu, no sóc pas una persona que es caracteritzi per la seva paciència ,tranquilitat i impassibilitat davant de les circumstàncies, vaja que sovint m’han dit que em queixo molt i que puc arribar a tenir mala baba, a part de ser una mica pessimista. Però aquesta ultima setmana això ha canviat. Ja fa dies que puc dir que estic content, que estic de bon humor perque si, que no em poso nerviós i que per contra em trobo que he de calmar a altres persones. Ah, i per si això no fos poc, fa una setmana que no fumo, i no pas perque m’ho hagi proposat, sinó perque no ho faig. Sembla una ‘perogrullada’, pero és com quan et pregunten si t’estas deixant la barba, "La barba? jo no me la deixo, és ella que va creixent sola…". La veritat és que em desconcerto. Aquesta tarda venint cap a casa m’he enrecordat de una serie que feien fa temps, aqui li deien "El Salt", pero en anglès es deia ‘Quantum Leap’. Era un paio que anava saltant en el temps i caient dins la consciencia de les persones, sempre per arreglar-los algun problema vital. Doncs en fí, que estava pensant a veure si no tindré algun problema com els de la sèrie, i en lloc de ser jo, sóc el prota. No sé, seria una bona explicació als meus canvis sobtats d’actitut davant les coses, però bastant improbable.
A més tamb m’he enrecordat de dos pensaments que ja havia tingut anteriorment.
i que en part són els que m’han fet venir tota aquesta paranoia.
Amb el primer pensament em refereixo a que normalment el que pensem de nosaltreas mateixos acostuma a estar força ben delimitat. No necesitem que ningú ens digui com som per dins, això ja ho sabem molt bé, però si és veritat que els prejudicis no són bons, encara ho és més que els prejudicis propis cap a la nostra persona encara són molt més difícils de superar. Per tant no hauriem de donar poder als prejudicis i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns a nosaltres mateixos.
El segon prové del fet de recordar una cosa que ja havia pensat abans, inclòs ell mateix. I el que m’inspira és que amb el que ens arriba a costar aprendre les coses, com a mínim el que podriem fer és intentar no oblidar-les. Mira que m’ha passat vegades de arribar a alguna molt bona conclusió sobre alguna cosa, i pel que sigui acabar oblidant-la. Tard o d’hora arriba el dia en que topes amb la mateixa conclusió després d’haver fet una cagada i veus que si t’haguessis recordat del que havies après potser no l’hauries fet. Es clar que per això diuen lo de la pedra i entrebancar dues vegades i tal, però no em refereixo a la segona, quan dic que ja l’havies après ja hi incloia la segona entrebancada, que és la que fa aprendre. Em refereixo inclús després, és a dir, la tercera.
Be, encara queda una última opció, molt improbable…."m’estar fent gran???",
bah, no crec…..
sona : Cathy Claret – sussurrando
Uns setmana sencera és el temps que m’he passat sense escriure res, però aquesta vegada amb una bona excusa, b….a mitges. Aquesta setmana quedarà recordada com "La Setmana de la Febre de les Eleccions", o com haver de currar per les eleccions amb febre. M’explico. El dimarts al migdia vaig començar a trobar-me malament, mica en mica vaig anar empitjorant, ja al vespre em trobava força malament, tant, que a mitjanit estava a 39º. O sigui amb febre, motiu pel qual el dimecres no vaig anar a treballar i em vaig quedar al llit. I ho dic en el sentit literal, vaig estar més de 24 hores ajagutal llit i flipant com si m’hagues pres vés a saber què. Un viatge vaja. Les eleccions de que ve? doncs que per A o per B es veu que jo i les eleccions, ja siguin estatals, autonòmiques o mumicipals anem agafats de la mà. Des que vaig començar a treballarl’any 98, totes les eleccions que hi ha hagut m’han suposat un munt de feina al haver de fer sites interactius de consulta de resultats electorals, i cada cop diferent, així és que sempre hi ha molts marrons…En fí, queel dijous ja vaig anar a treballar per poder donar un cop de mà als companys, però aquests dos ultims dos dies he estat a la feina mig del revés, marejat, estornudant a tort i a dret i fent muntanya amunt constantment. d’aqui dos dies tots estaràn igual de griposos que jo i es recordaràn de mi i la meva mare, però tot sigui pel bé del país.
Un país que en aquestes dates es troba ‘celebrant’ el primer aniversari de l’enfonsament
del Prestige. Un país on encara ens trobem manats pels mateixos ineptes que ho feien ja fa un any ( i els de més enlla tamb). Un paradís on els cafres encara tenen la barra de continuar
afirmant que ara tornarien a fer el mateix que van fer ja que és millor que tothom tingui txapapote fins als calçotets, i que en el fons tothom n’ha sortit beneficiat.Tant beneficiat que ara es comença a veure que les captures de peix han baixat un 23%, que hi continua havent platjes tacades(I , IIi III) de fuel i que no s’ha fet res per evitar que torni a passar. Si és veritat que tenim el govern que ens mereixem, francament tots plegats la devem haver fet molt grossa en les nostres vides anteriors… Es igual, els que no s’han portat tant malament, estan convocats per la Plataforma Nunca Máis de Catalunya a fer sentir la seva veu en contra la passivitat política i la ocultació de la veritat, demà dissabte a les 18h davant la Catedral de Barcelona. (ara quan surti a fer un beure ho penso dir a tothom). finalment, recordar el link que apunta a la web que vaig fer en tornar de Muxía aquest gener.
Bé, a part de tot això,i com que l’ultima cosa que vaig dir va ser que me n’anava a veure un concert
de "El Columpio asesino", comentar que m’ho vaig passar com feia molt de temps, que son boníssims i que vaig poder descobrir a #8216;Langsbury’ i ‘The Light’ que els hi van fer de ‘teloneros’. A més, em consta que tothom que va venir a recomanació meva, s’ho va passar molt bé, i això em va agradar moltíssim.
Faig tard, així que només em queda dir que no vaig veure l’eclipsi de lluna perque hi havia boires.
sona : Laurent Garnier – ‘The man with the red face