Ara que m’hi fixo, tinc com una frequència oscilatòria d’escriure. Quan escric, ho faig molt sovint, però quan no, m’hi estic força dies sense fer-ho. Crec que això s motiu de reflexió. Ho dic en el sentit que sembla que vagi de la mà amb l’estat d’ànim. Quan estas més animat, t’hi poses més, mentre que els dies que passen sense pena ni glòria, no tens esma de res. Com es nota que és diumenge, i tard per la nit. Ja tinc ganes que sigui demà al vespre.
Bé també hi ha altres motius per no escriure, per exemple estar de boda pels puestus, com ahir. Avui no perquè és tard , però demà posaré les fots de la boda del Ricard i la Natàlia. M’ho vaig passar molt bé i em sembla que molta gent també. Suposo que deu ser pel fet d’estar en una taula de fiesterus, que ens vam dedicar a fer el tonto i a cridar tot el que el nostre minvat sentit del ridícul no va poder evitar que féssim. Les fotos ni tan sols les he vist encara. Déu me’n guard del que hi pugui sortir….els ultims moments van ser una mica confusos.
Justament ara acabo de parlar pel messenger amb la Emma que està al Perú. Això de les noves tecnologies s la hòstia. Molts records i petons per tothom.
Per cert, el dissabte vaig acabar fent, sense voler, molta ‘publicitat’ d’aquesta pàgina. Els que arribin aquí doncs benvinguts.
PD: A vegades penso que potser no és bo mostrar certes intimitats…, recordar-me de pensar-hi un altre dia….me’n vaig a dormir…
sona: El columpio asesino – vamos.


Dimecres, de vacances. Després de molts dies, sembla que en Juan tenia raó: "Esto va a ir parriba".Es estrany, poques vegades els indicadors interns assenyalen un canvi a millor. Potser sóm massa incrèduls amb les coses bones, escèptics de les pròpies possibilitats, desconeguts de nosaltres mateixos i no parem atenció al fet que realment hi ha coses que si que van "parriba". El problema s mantenir-se….això deu ser el que tots els de Operacion Triunfo ja deuen saber a hores d’ara. Es a dir, després de 4 dies sense fumar, agafant-se les coses amb calma, netejar i fer el marujo de bon grat, anar tot el dia amunt i avall fent un munt de coses constructives, no haver-se emprenyat amb ningú i lo més espectacular de tot, haver començat a anar al gimnàs a fer Tai-txí, al final et plantejes quan pot durar tot això. No pot ser real, em trobo en un oasi de bons propòsits dins el desert de la desmotivació, o realment s’ha arribat al final de l’horitzó, amb un món nou de bones actituts. Qui sap…ja m’agradaria que aquest curs fos com aquests 4 ultims dies…Es clar que durant aquest curs no estaré de vacances com ara mateix i això em fa sospitar que quan torni a la normalitat tot serà com era abans. M’emportar un grapat de sorra de l’oasi per mirar-me’l quan sigui lluny.
Per cert, avui és l’ultim dia que el Fly viurà a casa. Adéu Fly.
Ultims comentaris