Aquesta tarda he tingut una de les frequents converses surrealistes que acostumo a a tenir a la feina, aquesta vegada però amb el que més mana a la meva planta, de la que n’han sortit algunes perles que m’agradaria fer constar. A la pregunta típica de “com va tot plegat?”, que sempre intento no contestar verbalment, se m’ha adelantat ell mateix dient-me que no calia que contestées perque ja li havien dit que jo era un pessimista, al que jo li he respost que era mentida i que serien “malas lenguas”. No em vull estendre en aquest tema, que ja te força intríngulis, però en aquest cas he de dir que permetre, fomentar, i al temps, voler ignorar certes situacions per deprés tenir la barra de dir “Es Lo Que Hay” (ELQH), no em sembla pas optimisme, sinó més aviat inconsciència.
Fa uns quants dies un company em proposava : “-Agafa deu persones del teu entorn a l’atzar. Ara intenta posar-les d’acord…A que és molt complicat i sovint no es pot? Doncs imagina’t posar d’acord a tot el món, és impossible, seria de bojos pretendre-ho… “. Reconec que en aquell moment em va sobtar, sobretot amb la convicció que ho feia.
Avui he començat a llegir un d’aquells llibres que potser no em convindria llegir, i menys abans de nadal, L’informe Lugano de Susan George. De seguida m’he trobat coses com aquesta , parlant dels que manen al món :
“Un breve inventario de las instituciones globales existentes muestran que la mayoría de ellas no tiene ningun valor para escapar de los peligros que acechan. Y podrian ser peor que inutiles en tanto que transmiten una falsa seguridad. Vivimos hoy en un mundo tragicamente mal gestionado”.
Susan George
Una de les coses de les que un ‘pessimista’com jo més em queixo, i mentre parla de les grans institucions que manen el món , recordo el plantejament del meu company, i fent el raonament invers, entenc la forma com manen els meus caps. A veure com se’m posa el llibre aquest….
Sense anim de acusar a ningu de res i entenent que no soc amo de la veritat veritable penso que un pessimista es algu que no li ve de gust fer l’esforç de donar-li la volta i buscar la part positiva del assumpte
Jo penso que no hi ha bo/dolent, positiu/degatiu, blanc/negre, crec que aixo es un invent que ens han possat per exclavitzar-nos
La meva visio de les coses hem fa adonar-me que la persona que mes m’estimo en aquest mon tambe es la que hem fa petir mes pero si l’estimo no puc tenir la barra de presentar-me d’avant d’ella sense haber fer els deures de donar-li la volta i, almenys, haver trovat les coses bones d’una situacio
Un ex-pessimista
Iep Garito!
Doncs ja tens rao ja amb aixo del invent per esclavitzarnos…
Jo intento ser un ex-pessimista, pero encara em pesa molt que la gent m’hi continui tractant, perque no sempre estic prou fort com per ignorar -los, altres dies senzillament passo, penso que si no hi volen veure que doncs que no mirin.
De fet tota l’estona estic barrejant els termes pessimisme i queixa, perque es tal com la gent ho relaciona, pero de fet jo els veig molt diferents. Algun dia haure de pensar sobre aquestes dues paraules.
En fi, me’n vaig de finde.
Salut