Avui, sí, avui, és un dia molt especial. Avui és 29 de febrer. I ho és perquè avui és un any de traspàs. Ja sé que tot això és molt evident, però he de ressaltar que per a persones com jo que els dies em marquen molt, un dia com avui és tot un esdeveniment. I perquè? doncs per res en concret, només pel fet de pensar que la data d’avui no la tornaràs a dir fins d’aquí a quatre anys fa veure el què el temps t d’efímer. Que encara que tota la nostra existència es basa en el pas del temps, en realitat els nostres esquemes de tota la vida no són més que una burda aproximació, i la mesura del temps n’es un bon exemple.

Buscant coses sobre els anys de traspàs he trobat que aquest mes de febrer, tot i ser el mes més curt de l’any, és prou gran com per encabir-hi 5 diumenges. Almenys hem estat de sort i no han estat 5 dilluns…De fet, els anys van passant tant igual l’un com el seu anterior, però sempre que s’arriba a un any de traspàs, tothom ho recalca i ho comenta amb els amics, ho utilitza de justificació per l’esperança d’un any millor , n’explica les causes i ho modelitza de mil formes diferents, ho associa a grans catàstrofes que van venir o encara ho han de fer. (efecte 2004?) i en definitiva, fa pensar. A veure qui és el que de petit no havia somniat mai haver nascut el 29 de febrer per fer l’aniversari un cop cada quatre anys i començar a contar l’edat que tindries el 2000, el 1992, el 2050 o qualsevol altre, pensant que potser els que nasquessin aquest dia no envellirien com els altres, que serien especials, i que a canvi de menys pastissos i regals, gaudirien de més temps. I és que les correcions del temps sempre m’afecten, no sé quantes cerveses m’hauré pres donant voltes a les paranoies que et venen els dies que canvien la hora. A més els informàtics, no sé com ens ho fem que sempre acabem tenint problemes amb les dates. Ja sé que a la gent normal la paraula ‘curfecha‘ no li diu res, però a mi em venen calfreds noms de sentir-la.

Bé, que avui per acabar-ho d’enmarcar, ha nevat força i no he pogut evitar tirar més de cent fotos en un tres i no res. Un cap de setmana rodó.

sona : Michael Nyman – Here to there

Porto com més d’ una hora mirant blogs que ja no s’escriuren. Es fa estrany. Els que veig que estan actualitzats els poso al de feeds, els que no, no. Bàsicament m’he estat mirant pràcticament tots els blogs de http://www.lamevaweb.info. Pel que sembla és un lloc on et pots crear la teva pròpia blog de forma gratuïta, me l’apunto, no el tenia controlat. Doncs bé, que veure blogs amb 2 posts, o que fa temps que ni s’actualitzen i sense ni un post de comiat, fa com una mica de peneta. També fa cosa veure que llocs txulíssims han plegat per un temps indeterminat, o que en molts altres hi ha missatges que diuen que necessiten descans. Tot això fa pensar en el perquè d’aquesta falera que ens ha entrat a molta gent. I també en un munt de preguntes que encara no em veig amb cor de contestar: perquè ens dona per escriure? Perquè posem certes coses i no altres? Perquè a vegades et sents acompanyat de les vivències d’altres persones? Perquè hi ha dies que et veus com un neoermità i ho engegaries tot a rodar? Fins quan tindrem la necessitat d’escampar els nostres pensaments? Com afecta al nostre voltant el que diem a la web? Com ens afecta la web a nosaltres mateixos? Que en traiem que faci que continuem o que pleguem? Que en traiem tots plegats com a colectiu de la blogosfera? Canviarem alguna cosa fent el que fem? Som víctimes d’una nova moda?

Ja sé que són massa preguntes de cop i a més sense cap resposta, però últimament em passen aquesta mena de coses pel cap. El que més em sobta és que jo mai havia estat capaç de redactar un diari personal clàssic dels d’abans, vull dir el típic de adolescents, ni tan sols faig servir agenda, ni electrònica ni tradicional. Sempre he trobat que les agendes tenen dos problemes:

1. Cal escriure hi les coses
2. Cal mirar el que has escrit

I com que jo no feia ni una cosa ni l’altra mai vaig dur al dia l’agenda més que la primera setmana de curs. Com és que ara si hi ha un dia que no escric res m’entra com un malestar? Totes aquestes cabòries em venen pel intent de ping de l’altre dia a bitàcoles. Francament em sembla que començoa tenir el sindrome del blog …de fet em sembla que posats en plan hipocondríac podria tenir tots els síndromes que em proposés. Per això intento no estar gaire informat de totes les malalties mentals que corren pel món, no sigui que m’identifiqui amb alguna. En fi, un altre dia, un altre post. Quan arrivi la primavera em dedicar a viure una mica més i a sortir més de casa…(sembla com si no surti mai… de fet potser surto massa…) Que contradictori que estic avui. Plego perque sinó no acabaria de desbarrar.

sona : Stigmato Inc – My deep and magical moment

He de reconèixer que m’han sorprès. Se suposa que a mida que et vas fent gran vas sedimentant la experiència que et permet veure-ho tot amb més perspectiva, més serenitat…Jo, al contrari, com més gran em faig menys em sembla entendre les coses, perque de veritat que la gent ha perdut l’oremus, començo a no entendre res de res. Avui no opinar de res que tingui a veure amb la política, la empresa, els rumors, les influencies, ja ho fa molt bé altra gent…. m’estic començant a rallar, com tot segueixi a aquest ritme de sorpresa diària no se com acabarem d’aqui al 14 M. Ja sé que fa dies vaig dir que m’encantaven les sorpreses però això ja no fa gràcia….A veure si algún dia d’aquests baixen els estraterrestres…. A aquestes alçades ja no m’estranyaria res.

sona : Pauline en la playa – Me acurruco

Ja començo a veure que les piles se les carrega un mateix, el que passa és que això de pedalar per fer anar la dinamo que les carrega, costa molt, sobretot quan fa pujada. Els dilluns ja n’acostuma a fer de per si sense tenir en compte tota la gent que et ve a tocar el que no sona. De tant pedalar, ultimament tinc les cames cansades, em sembla que m’agafar un descans, i al cap i a la fí no crec que la pujada marxi de lloc, me la trobar més tard. Per si de cas me’n vaig al gimnàs a posar-me en forma.

sona : (Radio 3 – la ciudad invisible – Happy losers )

PD: per cert, avui porto ‘un humor de perros’, a veure si dema xuten mes les piles.

sona : Morcheeba – part of the process