Archive for May, 2005

Declivi

No fa ni un mes que he fet els trenta un, i ja puc dir amb proves concluents que ja no som el que erem. No és que m’entri la paranoia de que ens fem grans, de la crisi dels trenta i de no sé quines històries més, estic parlant de fets concrets, palpables, més que evidents i que bàsicament van començar a presentar-se ja el mateix dia de l’aniversari i han anat ‘in crescendo‘. Anem a pams.

Començo pel mateix dia de l’aniversari, amb uns cinc primers minuts fatídics. Acabat de llevar i amb una bona ressaca, poso un cafè i m’oblido de posar la tassa a sota de la cafetera mentre em disposo a preparar una rentadora. A mig posar la roba veig que el cafè va caient per tota la cuina. Ho netejo i en preparo un altre. Torno a posar la roba a la rentadora i en el moment de collir la peça de roba que havia tirat per l’ensurt del cafè, m’ajupo i em clavo el calaix de la verdura al coccix en un angle força curiós. Arrel d’aquest cop vaig estar ben bé dues setmanes amb serioses dificultats per fer una cosa tant bàsica i elemental com seure. I ja és fotut que treballi tot el dia assegut. No és que ho escampés gaire però els que m’envoltaven ja ho sabien, així que era el moment ideal per escoltar coses com “posa’t un coixí com els de les morenes”, “ven-te la bicicleta”, “aixo t’ho arreglo jo…” i altres comentaris escabrosos que estalviaré al personal. Afortunadament a hores d’ara si no faig el tonto no em fa mal.

I posats a parlar de fer el tonto, aquest cap de setmana s’ha celebrat a l’Arboç la festa del desè aniversari de Ganàpies, que ha estat el que ha acabat d’evidenciar la esmentada decadència. Dissabte per la tarda després d’estar torrant-me al sol durant la migdiada, surt el Joan i diu que esta programada una activitat de grup. Jugar a ‘el castell’ o ‘la bandera’, el joc aquell en que hi ha varis equips que han de conquerir la bandera dels contraris. Penso, “vols dir de jugar a això ara?, va home va…”. Total que es comença a jugar, “que voleu ser, atacants o defensors?” i jo, que el fet de jugar no em feia ni fu ni fa, m’apunto a atacant. Al cap de cinc minuts ja anava amb un mocador penjant dels pantalons i corrent com un animal, pujant als arbres, saltant de marges i perseguint als contraris. Així durant una hora i mitja fins que al final en un salt em va fer una rebrincada el genoll esquerre. S’ha acabat el joc. Per la nit estava tant cascat que no tenia esma de res, el cos baldat, el cap amb migranya de la soleia de la tarda i els calimotxos del migdia, així que com que alguna cosa haviem de fer vaig dir “em prenc un ibuprofeno i paro de beure”, i que millor que unes cocacoles, així quan siguin les quatre de la matinada no tindré gens de son, més que res per estar descansat el diumenge…Ja fa tres dies d’ençà del dissabte i encara em fa mal el genoll i tinc tot el cos ple d’agulletes. Va ser una bona festa però….

Un altre indici de la decadència també l’he trobat avui quan m’han donat els resultats de la revisió mèdica de la feina. Com ja havia comentat alguna vegada, ja feia un temps que anava una mica desmarxat amb els nivells de colesterol , així que els esperava amb candeletes per saber si la mica de bondat que he fet havia servit d’alguna cosa. I si que ha servit si, he reduit el colesterol!!!!! Però ara he augmentat els triglicèrids. No hi ha manera…

I ja per acabar de confirmar les meves sospites, la causa que ha fet que porti unes horetes voltant per casa. Aquest mati he perdut el tap. Prou com per haver d’anar-me’n a casa, previa visita impagable a la farmàcia, on després d’estar debatint els meus problemes intestinals amb una noia força guapa i comprensiva a la que se li escapava el riure, segurament perque jo amb la cara pago, m’he endut una caixeta de pastilles que representa que m’han d’arreglar el problema. A aquestes alçades no sé si un amb parell de pastilles en tindré prou, potser en necessitaria un parell de dotzenes per arreglar tot aquest desgavell…

Franz Ferdinand -Take me out

Excuses

Surto de festa i la gent em pregunta, ‘Albert, perque no escrius res ultimament?’, i jo els dic, ‘bueno, em sap greu, pero es que ara mateix no tinc res a dir’. No se pas que esperen(espereu) que posi en aquestes pagines però ara mateix no puc pas posar res de res. Crec que ultimament m’ha donat per com creixer, no se, pensar coses que potser hagués hagut de pensar abans, haver assimilat d’una altra forma, molt més abans. Dir que no tinc res a dir em ve d’estar de reformes, de reformes d’esquemes, de reformes de principis, de reformes de cabories, de reformes d’habits, vaja, de reformes grosses, importants, de consideracio. Unes ‘peasso reformes que te cagues’. A veure si no es transformen en la obra de la Seu, i sino doncs tant és.
bonanit. Me’n vaig a dormir que dema m’he de llevar a les deu per anar a emborratxar-me per oblidar un ratu.

tres mil i pico a un

Avui si, avui he guanyat clarament.

…….

I en la plena joia d’experimentar la pròpia tonteria, només queda anar esperant mentre se’ns passa.

Ni cas

Ara que sembla que comença a venir el bon temps a mi em dona per tenir calfreds a tothora, alguns ja se de què em venen, de moments concrets, de llibres llegits, de cabories mal païdes, d’estirabots incontinguts i d’autoncontrols inoportuns. Altres em venen perque si, sense motiu, potser perque toca. Tinc la sensació que aviat sabré d’on surten i la esperança que sabre suportar-los, contindre’ls, superar-los. Ja va bé una mica de pluja, i després, un anticicló.