Archive for January, 2005

Al que simplifica…

A mida que vaig mirant de simplificar coses resulta que es tornen més fàcils…i mentrestant em distrec.

Asian Dub Foundation – Power to the small massive

Trist

Resulta que deu amics ens n’anem de festa a sopar i a prendre unes copes d’un bon rotllo espectacular i per causes que ni entenc ni entendré, acabem de matinada a mastegots amb un altra colla. Dels deu que erem, tothom hi ha participat d’una manera o una altra mentre jo m’ho mirava a distància, incrèdul d’estar veient coses que no havia vist mai. Ara mateix l’adrenalina esta pels topes i jo necessito sortir del descans per lamentar haver viscut un moment nefast.

Ni un duro!!!

Surto de la feina, sona el mòbil, trucada desconeguda, contesto.

– Le llamamos de timofónica molestar, me llamo menganita de tal, es este el numero tal i tal?con quien hablo?

Si tindran collons!!! si sóc de Garrafone tampoc és per gust, és només perque mai m’ha caigut bé la companyia del monopoli. I a sobre tenen la barra d’anar trucant a tot quisqui per fer-los saber les seves grans ofertes. Ja em van trucar al fixe prometent-me “el oru i el moru” quan van veure que m’havia donat d’alta a teledos . Que es fotin les ofertes per on els càpiguen. Ni un duro per aquesta gent!!!

sona: Nueva Vulcano – el dia de la luna

Fàcil

– Escolta,
– Si?
– vols venir a un concert super-xulu el dissabte?
– ostres!!, doncs si!! vols venir a Londres?
– ah, doncs guai!.

sona : El columpio asesino – Muerte de un trompetista (boníssima!!!)

Muxía

La cosa

Tal dia com avui, tretze de gener, però de fa dos anys, pujava a un autocar que em portava a Muxía per netejar el xapapote del Prestige. Dos anys!! si que n’arriba a passar de ràpid el temps. Recordo que per aquelles dates estava indignadíssim per un munt de coses , moltes més que per les que pugui estar ara, prou com per estar dos dies de viatge en autocar per tres de feina. A part de netejar les platges i la conciència, vaig conèixer un munt de gent maquíssima amb els que estant allà, ja vam fer una festa considerable que vam continuar diverses vegades per aquí. Encara tinc tots els correus de tothom i força d’ells agregats al messenger però fa temps que no parlem. A veure si un dia d’aquests els faig un toque a veure què s’expliquen. Recordo bé que quan vaig tornar tenia les piles carregades com mai a la vida, estava molt content i tenia moltíssima energia que vaig dedicar a fer la web, preparar el llibret d’una mena de video documental de denúncia amb el Jordi, anar a veure gent per buscar llocs per passar-lo, preparar calçotades amb la penya…Realment increïble. Al final, després de fer un text d’unes trenta pàgines i algunes proves amb el premiere, el tema es va anar refredant i al final no va quedar en res. Tot i així, van ser unes quantes setmanes viscudes molt intensament. Estaria molt bé poder recuperar part d’aquell esperit, tampoc hauria de ser gaire difícil, encara sóc la mateixa persona (em sembla).

I així, per anar acabant, recomanar mirar les fotos que va fer en Jordi Torra al llarg dels tres dies. I posats a fer proves amb els videos, aquí deixo una de les primeres proves que vam fer del què havia de ser el documental, que vist ara fa certa gràcia, i sí, la veu és meva i es pot fer escarni. Dos anys després i encara rondant-la amb els videos, si es que….

sona: Gotan Project – Una musica brutal

Altre cop

Els bons propòsits d’any nou ja no em duren ni una setmana. A veure si me’n puc pensar de nous i me’ls deixen entregar dues setmanes després, i sinó doncs fins l’any que ve.

C4 H10

Encara no son ni les cinc, però amb el que porto de dia ja he pogut veure que les poques ganes de llevar-me aquest matí eren premonitòries, i vistes amb perspectiva, justificades.

Després de tenir un matí tirant a poc profitós, en una reunió abans de dinar ens diuen que a partir del dilluns haurem de justificar totes les hores, mitjançant ‘partes’ diaris on hi figurin desglossades cadascuna de les tasques que hem realitzat durant el dia i la estona que hi hem dedicat. Mira que maco!!! no sé si ho he esmentat alguna vegada, però per si no ho havia fet, ara no ho puc deixar passar. Al meu minidepartament format per tres persones, tenim quatre caps (jefes vaja, no és pas que algú de nosaltres hagim nascut amb una malformació digna de freak circus), tots ells bastant inoperants, per dir-ho d’alguna forma. De manera que amb aquesta situació ara resulta que hem de justificar a que dediquem el temps, però jo pregunto, si els caps manen, i els currantes obeeixen, no ho saben ells ja el que estem fent? doncs es veu que no, tampoc m’estranya francament. El fluxe de treball crec que hauria d’anar de dalt a baix a l’hora de manar i de baix a dalt per a justificar. Si no m’arriba res coherent de dalt, el problema passa a ser meu perque no puc justificar res. Com es pot valorar una feina si ni tant sols se sap quin hauria de ser el resultat final. En fi, un altre exemple per a la teoria del miracle continu.

Avui, com que m’havia de quedar per Bcn i que es nota en el trànsit que hi ha gent de vacances, he baixat en cotxe. Després de descartar un parell d’aparcaments per estar massa a prop d’una cruïlla o un gual, l’he deixat en un lloc sense cap problema. En sortir de la feina em trobo una multa per estacionar en una zona d’obres. Miro i efectivament veig que estava entre dues senyals de prohibició d’aparcar per obres de set a set. Jo que m’ho miro i m’ho remiro tot jurant que al matí no hi eren pas. De fet, les dues senyals encara tenien el ciment fresc!!!! No en puc estar del tot segur perque aquest matí anava adormit, però m’hi jugaria un colló que no hi eren i les han posat després que jo aparqués el cotxe.

Amb aquestes dues ‘cosetes’, no em queda més que dir el que de tant en tant exclama el Juan:

“Así ardieran todos como el butano”

I aquesta nit a dormir d’hora, que amb les camionades de carbó que m’han de dur els reis bons ( si és que n’hi ha algun de bo) necessitaran molta estona.

sona: Organic Audio – LoveLight

Parheli

Un parheli des de la c-58

I com que no vull que se’m passi, aquí penjo la foto del parheli que em vaig trobar el dimarts passat a quarts de nou del matí mentre anava cap a la feina.

Al que no li interessi saber què és un parheli no cal que continui llegint. També se’ls coneix com a falsos sols, es presenten com a dos punt brillants a ambdós costats del sol semblant que apareixen tres sols. Acostumen a aparèixer acompanyats d’un halo solar de 22 graus i són el resultat del pas de la llum a través d’una fina capa de cristalls d’un cirrus. Per tal que es produeixi el parheli cal que els cristalls de gel tinguin una forma hexagonal i es trobin majoritàriament orientats horitzontalment, per tal de mantenir l’efecte. No sempre apareixen els dos sols i en qualsevol cas només ho fan mentre el sol estigui per sota dels 45 graus. Malgrat que a la foto només se’n veu un dels dos en realitat s’apreciaven els tots dos, el de l’esquerra no era tant intens com el de la dreta. Si ja ho dic, que tirar fotos acabat de llevar i des del cotxe en marxa no deu ser pas fàcil, i legal segur que tampoc.

La informació tècnica sobre els parhelis l’he tret del llibre ‘Observar el temps‘ d’en W. J. Burroughs, molt informatiu i visualment molt entretingut.

sona : Joan Bibiloni – Ulls verds

Un altre

D’aixonsins….ja estem al dos mil cinc, esperarem que se’ns posin els ossos i les neurones al lloc que suposadament els pertoca i després ja hi començarem a pensar. Per ara, molta calma. Bon any als que quedem.

sona : Joan Bibiloni – Blue may