Archive for March, 2004

Adeu març

Foto: Daniel Garcia-Sala

Ja fa temps, un dia vaig parlar del calendari de Precarios, on hi apareixen joves (i no tant joves) investigadors que despullats reivindiquen una millora de les seves condicions laborals. La questió s que hi surten 6 nois i 6 noies, tots amb unes fotos molt txules, que fan que vingui qui vingui a casa, en veure el calendari, l’agafi i repassi tots els mesos com a mínim un parell de cops. Tot i que pugui quedar molt materialista, tothom deixa veure les seves preferències -“Aquest noi del mes de Juny és molt ben plantat!”, o – “Quina cara deu fer la noia del mes de Juliol?”. Vaja, que un calendari tampoc no dona per gaire més que per comentar la part que es veu… Jo com tothom, ja me l’he mirat tot, i diverses vegades també. I he de dir que la noia d’aquest mes la trobo guapíssima. Com si fos la Gioconda de la casa, sempre m’ha acompanyat totes aquestes estones, però malgrat el temps que hem estat junts encara no m’ha dit mai res. Ara que demà hauré de passar la pàgina del calendari no la veure tant sovint.

sona : Zamfir – The lonely shepard ( ost ‘quilbil u’)

Doctor, ….

A vegades em sento millor estant a la xarxa que a fora, és greu?

Trambaix?

Avui hi ha hagut el 25è incident amb el Trambaix, que l’inauguren la setmana que ve, i aquesta vegada amb ferits greus. No sé exactament quant de temps fa que es parla de la idoneïtat del tramvia a Barcelona, però sempre que surt el tema et trobes amb un gran ventall d’opinions. Jo he de reconèixer que sempre m’he queixat de la manca de quantitat i qualitat de transports públics i que per això la idea del tramvia em sembla adecuada, no pas per substituir res, sinó per complementar-ho.Del transport públic en sóc usuari a mitges, perque molts dies puc escollir si vaig en el públic o privat, escollint massa vegades el segon fent servir excuses que en el fons tenen part de realitat. Per això augmentar les opcions i la satisfacció de l’usuari, i fer-li veure els avantatges del transport públic em semblen el camí correcte, encara que no sempre el segueixi.

Per altra banda, hi ha un parell de coses que em fan dubtar que sigui el moment adequat per la instal·lació del tramvia (pdf). En primer lloc, es podria parlar de si l’Ajuntament de Barcelona ha triat la ubicació ms adequada, de si ho ha fet amb totes les garanties necessàries i estudiant tots els possibles problemes, sobretot tenint en compte que hi aprecio una mena d’urgència per tal que estigui llest durant el fòrum. No em sembla malament que vulguin vendre la ciutat al voltant de les persones i que pretenguin vestir-se del carisma de ciutats com Porto Alegre, però per fer això, no n’hi ha prou amb muntar una trobada internacional amb l’ajut de grans companyies multinacionals, desfer un barri per muntar-ne un altre molt més car, o muntant de pressa i corrents un tramvia. Si realment volguessin donar una imatge de ciutat progressista, solidària, capdavantera de valors, podrien començar per arreglar de forma real, problemes molt més quotidians com els de la vivenda, i no només fer gestos de cara a la galeria. Que consti però, que a Barcelona només hi treballo, però que a Sabadell, on visc, hi manen els mateixos al igual que a Terrassa on vaig néixer. Per això em resulta molt familiar aquesta cançó. De totes formes ara no vull rajar molt dels governs locals i autonòmics (perque veient el que han fet altres al central…) però que cal les piles en serio i no per poder fer campanyes de publicitat.

El tramvia a Heidelberg

Durant algun viatge he pogut estar a capitals europees com Ginebra, Luxemburg, Amsterdam on hi tenien tramvies per tot arreu i on la gent respecta escrupulosament tant els senyals de circulació , els vianants i qualsevol amb qui comparteixi l’espai amb ella. Alhora, tota la senyalització esta molt ben posada, entenent que si hi ha alguna restricció serà per un bon motiu. A Alemanya, en entrar en un túnel, tothom circula a 80Km/h perquè entn la necessitat de reduir la velocitat en un espai que ja de per si és més perillós. Aquí les indicacions de velocitat estan mal ajustades a la realitat. Surts de la Gran Via per Glòries i representa que no pots anar a més de 50 perque s via urbana, el mateix passa a la Gran Via de SBD i a molts altres llocs. Això fa que al final la gent no se les cregui les senyals i quan passa al revés, llocs on si que està correctament indicada la velocitat, no en fem cas, i literalment te la jugues. Un clar exemple en són certes sortides d’autopista com la de Bellaterra a la C-58 en sentit nord, o la de SBD centre, de la mateixa autopista, pero en sentit sud. Un altre exemple son les rotondes amb semàfor de la Gran Via de Sabadell, quan esta vermell no passa ningú per la rotonda, però quan se’t posa verd el semàfor no pots passar. El resum és que la gent no fa cas de les senyals perque no sempre són idònies. Tot i així no vull noms carregar les tintes contra la xarxa viària. Nosaltres mateixos tenim gran part de culpa del problema del trànsit i la circulació, sobretot perquè per defecte venim amb la casella de "Respectar als altres" desmarcada, ja sigui a la carretera, en les idees, en les creences….i buff….en massa cosess…Vaja, exemples n’hi ha molts, tants com persones, pero vaja, no puc deixar d’esmentar un parell que em fan molta, molta ràbia. Tenir la mà a sobre el clàxon, no sigui cas que perdis 3 milisegons en esbroncar al de davant mentre ensordeixes als vianats del teu costat. Anar pel carril del mig d’una autopista de tres carrils i sense mirar al retrovisor ni fer servir els intermitents, després fan falta carreteres, no m’estranya convertint una autopista de tres carrils en una de dos. Aparcar en doble fila, no parar als passos de vianants, sortir abans als semàfors….hi ha tantes coses…I tot això em porta a creure que no podem tenir un tramvia perqu som massa incívics per respectar la rigidesa dels rails, de les normes.

Que consti que tot això no ho dic exloent-me, però 25 accidents, el d’avui amb un ferit greu, em fan reflexionar.

sona : Deluxe – Hey brother

El cel d’avui

El cel d'aquest mati

Serà veritat que hi ha una linia que separa el diví de l’humà?

sona : The Piano- A wild and distant shore

Veritats

El millor que es pot fer amb un mal dia s acabar-lo.

nanit

 

Primavera

Avui ha estat, per dir-ho d’alguna forma, un dia molt diferent. De fet les últimes dues setmanes, en un cert altre sentit, tamb ho han estat força. No em trobava com per escriure gaire coses perque estava molt desubicat tot i que altra gent si que ho va poder fer. Jo ja no ho penso fer. Alhora, aquests dies he fet coses molt txules que es van perdre el seu post perque no m’hi veia amb cor. Això no pot pas ser, per això avui parlar de les tres ultimes grans farres…( de les ultimes dues setmanes:o !!!!) perque em ve molt de gust recordar lo bé que m’ho he passat.

Tal com ja avançava al post del dissabte, aqui en passaria una de grossa, i sí, la veritat és que la calçotada d’ahir la recordar com un dels dies que millor m’ho he passat de la vida, en serio, si, de la vida. M’ho vaig passar molt bé. La amfitriona s’havia dedicat a dir a tohom que ens trobavem que vinguessin a la calçotada, deia que així seria més guai….He de dir que quan després de fer les trucades pertinents van confirmar la assistència 62 persones, la cosa ja començava a pintar com la cabina dels ‘Hermanos Marx’ , i és clar, jo ja no ho veia tant clar. Ms avall podeu veure els numeros que vam estar tractant. El divendres vaig anar a dormir força tard perque també havia sortit de festa ( la segona), així que quan el Xavi va aparèixer a casa a les 11 per a anar a comprar, el món em va caure a sobre. Després per la tarda vam anar a Lo Palauet el Juan i jo per netejar tot el pati. 4 bosses de brossa de tamany industrial i un munt de ‘cacones ‘ de la gertrudis, la gallina de la casa., van fer que els meus ronyons acabessin queixant-se amb raó. Prou com per no sortir un dissabte, ‘oju’!!!.

QuimDiumenge al matí, cafè ràpid , i de pressa i corrents a carregar els calçots i la carn, ens haviem adormit. Arribem i som els primers. Tants calçots junts esperant a ser cuits i el foc per començar a fer van aconseguir estressar-me. Va ser l’unic moment del dia que em vaig atabalar més del compte. Un cop amb els 4 focs en marxa arribava el moment de posar els calçots. No ho havia fet mai però s’havia de fer com fos, així que endavant. He de dir que l’any passat vaig anar a una calçotada a casa del meu tiet de Lleida , que els feia enganxats amb uns filferros per així poder donar-los la volta a tots alhora, i que si no hagués estat per aquesta tècnica encara hi seriem ara. El Quim i jo, a la segona tongada ja li haviem enganxat al ‘truquillo’, i ens vam convertir en Els senyors dels calçots, en membres de la Comunitat dela Graella, els ‘putus amos’ , vaja. Potser per això la gent ni s’hi acostava a veure les evolucions de les cebes en questió. En un parell d’hores o tres després , ja els haviem fet tots, ja es podia començar!!!!

Felicitats Elena!!Com que al final només erem 40, l’allau de ‘buitres’ al voltant de la taula no va passar de lo habitual. Tothom, tot i que d’empeus, va poder menjar tant com va voler. Prou com per tot i ser quasi la meitat de gent, ens acabessim tots els calçots (ho recordo, 1100!!!). A la tongada de butifarres jo ja vaig tirar la tovallola, però la gent encara s’hi va animar força, eh Juanjo? Després, pastís per l’Elena que va fer 27 anys, felicitats !! , i a partir d’aqui tothom es va dedicar a pulular i xerrar amb la penya, a més feia molt bon temps i s’estava molt i molt bé. El que fa la màniga curta, eh!! primer dia!!.

Trio Calavera...Més tard es va muntar una mena de jam session de guitarrilles Amb el Xavi, el Juanjo, El Germàn, El Chus i el Pablo i tot un reguitzell d’espontanis, entre els que m’hi vaig presentar jo, que es van dedicar a destrossar grans clàssics com per exemple el Joselito del Kiko Veneno, el muerto vivo del Peret, etc…Va ser lo millor del dia, feia molt de temps que no reia tant i m’ho passava tant bé. El Dani improvisant i la Marta fent tots els animals del zoo, senzillament espectacular.

En resum, de lo millor que he fet a la vida, de veritat

Yann Tiersenn- La Rupture

 

Guateque

La segona festa de la que volia parlar és la del divendres. Com que la calçotada del diumenge queia en el dia indicat, l’Elena ni s’esperava un ‘guateque’ sorpresa a casa seva. el Xavi es va currar tot el necessari per muntar una festa sorpresa amb serpentines, globus (un) i tot el pica pica de rigor. La gent per variar vam arribar tard, però per bona / mala sort, una averia al cotxe del seu germà, va fer que arrivés al moment just. Tot a punt. Sorpresaaaaa!!!

tela de discografia..

Una de les coses que va ser ms divertides es que algú havia portat un tocadiscs de la època de la maria castanya, dels 70 o així…(.jejeje) amb tots els discs que va trobar adients a la ocasió. Vaig estar intentant posar musica una estona i la veritat que era força dificil…que si l’agulla amunt, que si avall, que si els grups no els coneixia ningú….etc…

 

Lo millor de la nit, una camisa estampada que em van deixar que ja no em vaig treure en tota la nit. Vaig ser la sensació, vaig triomfar , tothom em deia coses sobre la camisa, suposo que el fet que em sortís la panxa per sota no hi va tenir res a veure….

sona : Julieta Venegas – Seria feliz

Sopar de COU

La última festa que vull explicar, de fa 10 dies, va ser la trobada amb els alumnes de COU. Era el divendres de la setmana passada i vaig arribar tarda al sopar perque estava a la concentració que es va fer a Barcelona en senyal de rebuig al terrorisme. (el tema del que no vul parlar) . De dies abans que tenia com un neguit de pensar que quan em trobés la gent no me’n recordaria de com es deien, però en arribar, molta gent ja estava entaulada , i clar, vaig passar saludant un per un sense entrar en gaires detall. A mida que els anava veient em venien, de cop, el nom i els cognoms, com si fos la llista de classe. Vaig flipar, recordava tothom.

Després d’un brindis d’agraiment per la Mireia, que ho havia estat preparant desde desembre, endavant amb el sopar. Merder, riallades, vi, anècdotes, guases, més vi, bromes antigues, encara més vi…. Havent sopat , vam anar a un local que ara es diu Bizarre, que tot i que no hi vaig gaire, cada vegada té un nom diferent. Pel carrer ja la vam liar una mica…sort que ara som responsables….‘deu meu senyor‘….I ja per acabar el ‘descantille’, a la tipica discoteca a la que no em deixen entrar mai, una mica de patiments amb les sabates, la camisa, les grenyes, etc …i al final cap dins…fins que van tancar. Com havia de ser.

El resum de trobar-se amb gent, alguns dels quals feia12 anys que no veia, es que encara ens conservem tots força be, molt cabell, poques panxes (de consideració) i molta marxa i bon rotllo. L’any que ve altre cop no?

sona: Pauline en la playa – Atlas

Aqui en passarà una de grossa

Com a orientació:

  • 1100 Calçots
  • 70 Butifarres
  • 1 Corder sencer
  • 75 litres de vi
  • 24 Xibeques
  • 10 Pans de kilo
  • 4 graelles
  • 65 persones!!!!

tot això demà a Lo Palauet. Mama, por….

sona : skunk anansie – 100 ways to be a good girl

Hola Emma!!

Oio!!!!!

Avui arriba la Emma després d’haver anat a recorrer tot Perú i mig sud-amèrica durant sis mesos. Quan va marxar va dir que se n’anava a fer una beca (beques en l’epoca del pp? que estrany) en una mena d’entitat ecologista a treballar en uns estudis de impacte ambiental o algo així, però em sembla que pel que ha vingut explicant en els mails, treballar treballar , el que es diu ‘treballar’, no ho deu haver pas fet gaire. Ja ens ho aclarirà ella…A canvi però ha portarà els nostres ulls a rius retorçats dins la selva, llargues rutes maies, grans muntanyes desconegudes i temples milenaris quan ens expliqui, per capítols, totes les seves aventures.

Benvinguda Emma

Sidonie – Turn it Up