Archive for February, 2004

Traspàs

Avui, sí, avui, és un dia molt especial. Avui és 29 de febrer. I ho és perquè avui és un any de traspàs. Ja sé que tot això és molt evident, però he de ressaltar que per a persones com jo que els dies em marquen molt, un dia com avui és tot un esdeveniment. I perquè? doncs per res en concret, només pel fet de pensar que la data d’avui no la tornaràs a dir fins d’aquí a quatre anys fa veure el què el temps t d’efímer. Que encara que tota la nostra existència es basa en el pas del temps, en realitat els nostres esquemes de tota la vida no són més que una burda aproximació, i la mesura del temps n’es un bon exemple.

Buscant coses sobre els anys de traspàs he trobat que aquest mes de febrer, tot i ser el mes més curt de l’any, és prou gran com per encabir-hi 5 diumenges. Almenys hem estat de sort i no han estat 5 dilluns…De fet, els anys van passant tant igual l’un com el seu anterior, però sempre que s’arriba a un any de traspàs, tothom ho recalca i ho comenta amb els amics, ho utilitza de justificació per l’esperança d’un any millor , n’explica les causes i ho modelitza de mil formes diferents, ho associa a grans catàstrofes que van venir o encara ho han de fer. (efecte 2004?) i en definitiva, fa pensar. A veure qui és el que de petit no havia somniat mai haver nascut el 29 de febrer per fer l’aniversari un cop cada quatre anys i començar a contar l’edat que tindries el 2000, el 1992, el 2050 o qualsevol altre, pensant que potser els que nasquessin aquest dia no envellirien com els altres, que serien especials, i que a canvi de menys pastissos i regals, gaudirien de més temps. I és que les correcions del temps sempre m’afecten, no sé quantes cerveses m’hauré pres donant voltes a les paranoies que et venen els dies que canvien la hora. A més els informàtics, no sé com ens ho fem que sempre acabem tenint problemes amb les dates. Ja sé que a la gent normal la paraula ‘curfecha‘ no li diu res, però a mi em venen calfreds noms de sentir-la.

neu de traspàs

Bé, que avui per acabar-ho d’enmarcar, ha nevat força i no he pogut evitar tirar més de cent fotos en un tres i no res. Un cap de setmana rodó.

sona : Michael Nyman – Here to there

Parèntesi

Per sort, ara ja m’ha passat la ressaca que he tingut tot el dia, després d’un parèntesi fantàstic.

COU?

A mitjans desembre, una amiga de l’institut em va trucar per saber si vindria a un sopar d’exalumnes de COU, em va comentar que ho volia muntar i que ja em diria alguna cosa. La setmana passada va enviar un mail amb la data del sopar a tothom de la classe demanant que la gent confirmés la seva assistència. Doncs es veu que la gent li ha fet cas i s’ha posat a confirmar responent al mail original, no sé si la gent ho fa espressament, però en lloc d’enviar-li noms a la que ho munta, fan un ‘respondre a tots’, amb la qual cosa tots estem al tanto. Però al tanto! qu ese m’esta començant a colapsar el correu i encara faltaràn per confirmar un vuitanta per cent de la gent. Em sembla que urgeix fer neteja de la bústia. A part d’això, comentar que ja he començat la mentalització de cara al sopar, molt necessària tenint en compte que em trobar amb gent que feia 12 anys que no veia (Si, tant gran soc… ) i que qui més qui menys tindrà una hipoteca, una muller i un parell de fills, per aquest ordre….ah i potser alguna sogra també. No és pas que els hi tingui enveja però et fa veure que em passat el temps de forma diferent i això sempre és llavor de cabories txunges. Per això cal anar-hi molt ben entrenat i disposat a encaixar qualsevol cosa, fins i tot, potser, alguna de bona. Ostres que malament que sona tot plegat, en realitat em fa força gràcia, espero recordar-ho tot….

sona : Tricky – ponderosa

Preguntes

Porto com més d’ una hora mirant blogs que ja no s’escriuren. Es fa estrany. Els que veig que estan actualitzats els poso al de feeds, els que no, no. Bàsicament m’he estat mirant pràcticament tots els blogs de http://www.lamevaweb.info. Pel que sembla és un lloc on et pots crear la teva pròpia blog de forma gratuïta, me l’apunto, no el tenia controlat. Doncs bé, que veure blogs amb 2 posts, o que fa temps que ni s’actualitzen i sense ni un post de comiat, fa com una mica de peneta. També fa cosa veure que llocs txulíssims han plegat per un temps indeterminat, o que en molts altres hi ha missatges que diuen que necessiten descans. Tot això fa pensar en el perquè d’aquesta falera que ens ha entrat a molta gent. I també en un munt de preguntes que encara no em veig amb cor de contestar: perquè ens dona per escriure? Perquè posem certes coses i no altres? Perquè a vegades et sents acompanyat de les vivències d’altres persones? Perquè hi ha dies que et veus com un neoermità i ho engegaries tot a rodar? Fins quan tindrem la necessitat d’escampar els nostres pensaments? Com afecta al nostre voltant el que diem a la web? Com ens afecta la web a nosaltres mateixos? Que en traiem que faci que continuem o que pleguem? Que en traiem tots plegats com a colectiu de la blogosfera? Canviarem alguna cosa fent el que fem? Som víctimes d’una nova moda?

Ja sé que són massa preguntes de cop i a més sense cap resposta, però últimament em passen aquesta mena de coses pel cap. El que més em sobta és que jo mai havia estat capaç de redactar un diari personal clàssic dels d’abans, vull dir el típic de adolescents, ni tan sols faig servir agenda, ni electrònica ni tradicional. Sempre he trobat que les agendes tenen dos problemes:

  1. Cal escriure hi les coses
  2. Cal mirar el que has escrit

I com que jo no feia ni una cosa ni l’altra mai vaig dur al dia l’agenda més que la primera setmana de curs. Com és que ara si hi ha un dia que no escric res m’entra com un malestar? Totes aquestes cabòries em venen pel intent de ping de l’altre dia a bitàcoles. Francament em sembla que començoa tenir el sindrome del blog …de fet em sembla que posats en plan hipocondríac podria tenir tots els síndromes que em proposés. Per això intento no estar gaire informat de totes les malalties mentals que corren pel món, no sigui que m’identifiqui amb alguna. En fi, un altre dia, un altre post. Quan arrivi la primavera em dedicar a viure una mica més i a sortir més de casa…(sembla com si no surti mai… de fet potser surto massa…) Que contradictori que estic avui. Plego perque sinó no acabaria de desbarrar.

sona : Stigmato Inc – My deep and magical moment

Ahora entiendo a Gene Clark

Sidonie a l'Apolo

Ahir vaig anar a veure Sidonie a l’Apolo. Va estar molt bé, sobretot més cap al final. A les primeres cançons que van tocar em van decebre una mica, perque hi havia molta música que no feien ells en directe. En fí, que esperava veure un munt de penya fent un munt de coses, i tot i que omplien molt, veure només tres paios superdeguaisimesimes va ser una mica decebedor. Més endavant van començar a surtir disfressats, van baixar entre el public un parell de cops i es van posar a fotre salts, el concert va millorar. He de reconèixer que el final, amb els vents i el productor tocant alhora amb el bateria, va ser molt espectacular. Que per cert el fet que ests just al sota dels altaveus hi va contribuir molt. Al final el bateria mentre feia la vertical dedicava un ‘ojete al personal’ i els seus companys li picaven el cul. Tela.

La politica? bé gràcies.

sona : Sidonie – Sad in my cloud

Bitacoles

Després de molt de temps, al final he decidit que provar de fer un ping a Bitacoles.net. A part d’haver de tocar el programa que faig anar per que faci els pings (de fet encara no se si ho fa b) també haur de repensar certes coses que venia fent. Si funciona tot , salut a tohom. Sinó, doncs fins la propera.

sona : Sidonie – The sheltering sky (estic fent un intensiu per posar-me al dia abans del concert)

Here we go!!!

Ahir per la tarda vaig anar a comprar una altra tarja de memòria per la càmara per substituir la que va dir que prou fa un parell de setmanes. Com que em va entrar la falera de veure totes les botigues a veure a on era més barat vaig estar donant voltes pel centre de Bcn un parell d’hores. S’ha de ser capullo, per estalviar quatre xavos perdre el temps i pràcticament la salut i la paciència. Ho dic perquè ahir semblava el dia del dil·luvi universal i vaig quedar xop de dalt a baix. Quan al final vaig optar per la opcio del transport públic va resultar que el metro anava fins a la bandera, amb retrassos de mitja hora i a sobre em vaig perdre….

La tarja!!En fí que al final em vaig comprar una tarja SD Sandisk de 256 Mb per 85 eurus al Nivell 10, això evidentment ho dic per tenir informat al personal, no és que tingui comissió ni res, però si algú es vol evitar dues hores de voltar pel centre… Hi ha molta diferència de preu d’un lloc a l’altre, per exemple en altres tendes me’n demanaven quasi 130 eurus!! 7500 peles!! al final si que resulta que val la pena donar voltes, però potser no cal que plogui a bots i barrals…

Avui m’he llevat i no m’anava l’accs a internet!! ni correu, ni web, ni emule….res de res. Algún dia hauria d’explicar com tinc el muntatge aquí a casa, no pas per fardar, sino per veure una instal·lació poc ortodoxa de xarxa domèstica amb accés a internet. El problema era el modem USB i després d’aplicar un parell de cops el primer paradigma de la informàtica, per sort, tot ha tornat a funcionar. Això però ja passa de tant en tant per motius diversos, per exemple necessitar el lladre de l’endoll per una altra cosa i després oblidar de tornar-lo a posar…, i fa pensar que tenir un hosting en condicions potser sortiria més barat.

Ah, per variar, ahir , sopar a casa del Xavi i després lo estàndard. Al final algunes coses una mica surrealistes que no m’afectaven directament, de moment, però que em van fer flipar de com pot arrivar a ser de txunga certa gent i a més a més anant borratxa. Ara plego que he de fer dissabte (el d’aquesta setmana i el de la passada)..

sona : Sidonie – Just Call it R’n’R ( per cert que avui toquen a l’Apolo, ens hi veurem?)

Jo Flip

He de reconèixer que m’han sorprès. Se suposa que a mida que et vas fent gran vas sedimentant la experiència que et permet veure-ho tot amb més perspectiva, més serenitat…Jo, al contrari, com més gran em faig menys em sembla entendre les coses, perque de veritat que la gent ha perdut l’oremus, començo a no entendre res de res. Avui no opinar de res que tingui a veure amb la política, la empresa, els rumors, les influencies, ja ho fa molt bé altra gent…. m’estic començant a rallar, com tot segueixi a aquest ritme de sorpresa diària no se com acabarem d’aqui al 14 M. Ja sé que fa dies vaig dir que m’encantaven les sorpreses però això ja no fa gràcia….A veure si algún dia d’aquests baixen els estraterrestres…. A aquestes alçades ja no m’estranyaria res.

sona : Pauline en la playa – Me acurruco

La dinamo

Ja començo a veure que les piles se les carrega un mateix, el que passa és que això de pedalar per fer anar la dinamo que les carrega, costa molt, sobretot quan fa pujada. Els dilluns ja n’acostuma a fer de per si sense tenir en compte tota la gent que et ve a tocar el que no sona. De tant pedalar, ultimament tinc les cames cansades, em sembla que m’agafar un descans, i al cap i a la fí no crec que la pujada marxi de lloc, me la trobar més tard. Per si de cas me’n vaig al gimnàs a posar-me en forma.

sona : (Radio 3 – la ciudad invisible – Happy losers )

PD: per cert, avui porto ‘un humor de perros’, a veure si dema xuten mes les piles.

Psicodelia

avui estic empanat

sona : Morcheeba – part of the process