Avui escric des de la feina perque no passaré per casa. Em podria aguantar a demà i no passaria res, però la veritat és que la tarda està essent prou dolenta com per no estar-se’n. Perquès s dolenta? a vegades és difícil buscar respostes dins d’un mateix perquè en realitat no saps ben bé què tens. Es difícil trobar les respostes perquè en realitat no les busquem, preferim crear-nos la resposta fàcil, és la més directa i sovint ens descarrega de les responsabilitats. Es més, sovint ja partim de la pregunta equivocada, perque sabem que ens portara a la resposta adecuada. O sigui que enlloc de buscar les causes veritables, ens escudem en mentides pròpies i en causes externes que mai son culpa nostra. I així ens va…Altre cop, perquè ha estat dolenta la tarda? m’he vestit amb un trajo que no era de la meva talla i no me n’he adonat fins ara, aix6iacute; vaig vestit per6ograve; em veig despullat i les costures em freguen constantment i em fan mal.

Ara m’en vaig a sopar a casa l’Albert, a Sants, i després és quasi segur que anir al concert de Macaco. Espero poguer passar-m’ho bé, deixar els mal rollos al forat que els pertoca, fer moltes fotos, ballar molt i anar fent de sastre per vestir-me amb un trajo fet a mida.

sona: Ben Harper – With my two hands

I ara va i em dona per escriure coses…si és que això és el que no hi ha. Just quan estic a punt d’anar-me’n a Gràcia a repetir lo mateix d’ahir.Precisament per això em dona per escriure, encara no he penjat les fotos d’ahir, tot i que ja les he processat i tot. El que vull dir és que em vull enrecordar de coses, per exemple que em vaig trobar a en Osorio, del viatge a Muxia del gener, va molar molt, no se com m’ho faig però sempre me’l trobo per aquests saraus. Altres coses, avui he escoltat per la radio una canço que justament escoltava força fa 10 anys, pel 93, cagate lorito, ha estat txulo de cop he retrocedit en el temps. No he canviat pas gaire, sobretot en algunes coses….Bé és igual. Ara faig un cafè i vaig tirant cap a la fiesta, encara que no estic gaire animat. Això però, sempre és un criadero de sorpreses…. a veure que…

sona : Bjork – Int’s in our hands (sonar 2003)

Ja fa uns dies que em costa escriure alguna cosa. No es que em preocupi, pero és que se m’acuden moltes coses per dir, pero sempre quan estic dinant, o pel carrer, o al cotxe…llavors quan estic davant de la pantalla no me’n recordo, o estic indecís (normal) i se me’n va el tema del cap, i això que hi ha hagut moments que he tingut pensaments realment inspirats. Es igual, suposo que deu formar part de la metamorfosi….

Avui, no només era dimarts, sinó que també era el dimarts després de tornar de vacances. Doncs que ha estat un dia una mica gos. Cap a la tarda a sobre m’ha donat per menjar-me la bola i pensar coses. Per exemple, com pot ser que el que es consideren les grans coses que una persona fa a la vida costin tants esforços i temps d’aconseguir, mentre que per altra banda només necessites un instant per fer una de les grans cagades de la teva vida. No és pas que avui hagi fet una gran cagada, ni que hagi passat balanç de totes les grans coses que dec haver fet (s que ara no se m’acut, dec ser massa jove…). Pero estava pensant que de què et serveixen les grans coses si després no et pares a recordar-les i valorar-les un moment. Es a dir, no només les has de fer, sinó que a sobre les has de recordar perquè sinó de seguida t’oblides de les coses bones que has fet o t’han passat, i és justament el mateix interval de temps el que necessites per recordar les coses bones que el que cal per engegar-les a rodar. Curiós no? O és que de veritat hi ha algú d’aquells que digui que no s’arrepenteix de res? a mi em fa l’efecte que sempre es te alguna cosa de la que arrepentir-se, sobretot perque ho reconeixem com a error, i després diem que n’hem après i que per tant no hi ha motiu de arrepentiment, però aixo s disfressar la evidencia, va ser una gran cagada, el que passa és que no es pot tornar endarrera i per tant ens hem de resignar i pensar que "no hay mal que por bien no venga", que a sobre és una veritat com una casa. Es igual, noms són pensaments que m’han vingut al voltant de la idea de quant esforç costa construir i que poc en cal per destruir.

Després de pensar tot això i que el dia havia estat una merda, al final s’ha acabat arreglant una mica, i només en cinc minuts….i a sobre no pas per alguna cosa concreta, sinó per un parell de moments fugaços agafats de la mà amb un parell de bones percepcions. Al final resulta que la terra no és el centre de l’univers, que voltem el sol i que hi ha moltes estrelles llunyanes però
properes a la vegada.

Curiós oi?

PD: Per cert, avui he posat més fotos a la part de escanejades i a més he posat una imatge de fons a la portada. A mi em mola molt, és un bitxo que vaig enxampar pasturant per Montgarri.

sona: Ocean Colour Scene – When Evil Comes

Avui ha estat un dia d’aquells una mica gos. Ahir vaig sortir por ahi i vaig arribar a casa una mica perjudicat i és clar, això ha determinat que estés tot el dia mandrejant per casa. M’he trobat a casa amb la Emma, que no la veia des que vaig marxar. Després de posar-nos al dia dels aconteixements de les ultimes dues setmanes, m’he acabat el llibre que estava llegint, "Breu història del món" d’un paio que es diu E.H.Gombrich i que vaig començar al viatge. Com que després no savia ben bé qu6egrave; fer, m’he posat a remodelar el sistema de galeries de fotos i ja de pas he posat moltes fotos que tenia escanejades de paper. Hi he posat totes les fotos de Ganàpies que em van passar la Mireie i la Emma, a més a més de les de l’Interrail (II )
de l’any passat, Muxía 2003 (II) i Granada 2001. Per això dic lo de actiu-inactiu, perque en tot el dia no he fet res, pero quan m’hi he posat ha estat a sac. Tot i així no he sortit de casa, tot hi ser les festes de gràcia. Suposo que em venia de gust estar-me a casa, que ja te tela, perque amb la calor que fot.

Cap a les 23:30 s’han presentat a casa l’Ester i el Pablo i hem estat fen unes birres i posant-nos al dia tamb. Tot això m’ha fet recordar que ara si que estic més a prop, segurament més del que em penso…

sona: Pearl Jam – Elderly woman behind the counter in a small town