Archive for the 'de festa' Category

Per les Seleccions Catalanes

D’aquí a un parell d’hores estaré disfrutant del partit Catalunya – Argentina. Des que els partits de la Selecció Catalana de futbol es fan al Camp Nou que encara no hi havia anat cap vegada. Quan els feien a l’Estadi Olímpic hi vaig anar a tots. En tinc força ganes, sobretot perquè d’un temps cap aquí conec molts argentins i avui ens ajuntem un grup de 25 persones (13 argentins i 12 catalans) per anar al partit, de manera que la festa pot ser espectacular. A part d’això, he de confessar que mai a la vida he anat al camp del Barça, i vulguis que no, una mica de gràcia si que fa. Espero que tot i les lesions, la Selecció Catalana faci un bon paper, i si es possible que guanyi, així les converses amb els argentins seran molt més divertides si les pots acabar dient, “si clar, pero la albiceleste no va poder amb els catalans”, jejeje… Ara, que si perd, doncs cap problema, el futbol és anecdòtic, el que compta és la reivindicació de les seleccions catalanes. Vist així no es pot perdre de cap manera.

sona : Oi Va Voi – Ladino Song

Va de videos

A l’últim post vaig fer la prova de penjar uns quants videos gravats durant el finde i tot i que no hi ha hagut gaire feedback, no ha calgut que ni hagi per saber que l’invent no ha acabat de funcionar. La causa, segur, deu venir del tamany dels fitxers del video, que de tant indecentment grossos que eren, no vaig tenir valor d’indicar-ne el tamany. Avui però m’he ‘aconseguit’ un compressor de video que treballa força bé, de manera que tornare a penjar els mateixos videos que vaig posar per veure si ara va milor. Aqui els deixo:

Espero que ara funcioni correctament, i bé, si hi ha una mica de feedback, doncs fem una festa…i sinó també

Actualització 1:: En primer lloc fer esmentar Tintachina i Rivadulla, com a fonts del flash.

Actualització 2::I en segon lloc que provaré de canviar la plantilla dels videos per mirar d’afinar una mica el tema i aconseguir que es pugui veure millor.

sona : Placebo – 20 years

10 Aniversari Ganapies

Aquest cap de setmana es va celebrar el desè aniversari de la solució que m’ha anat molt bé i que no m’ha costat gaire de posar en marxa, així que a partir d’ara hi haura molts més videos de tot el que vaig fent, a mode de prova us deixo alguns dels videos d’aquest cap de setmana:

Bé, si de cas ja actualitzaré el post a mida que hi afegeixi els altres videos i faci una crònica més detallada, ara me’n vaig a sopar que és molt tard i tinc molta gana.

Ganaaaapies! Oe!

Ganaaaapies! Oe!

Ganaaaapies! Oe!, Oe!, Oe!!!!

Tramitant……coses

Els que em coneixen ja saben que sóc un desastre amb tot el què tingui a veure amb paperassa o qualsevol tipus de tràmit administratiu, per això avui, un dilluns qualsevol i a sobre de novembre, cal celebrar que avui he anat a buscar el DNI només quatre mesos més tard del què tocava. . Ben mirat, un cop era allà la cosa no ha sigut pas per tant perqué no ha durat ni 30 segons:- “vinc a buscar el d’aixonsins”. – “Aquí el té”. Tot plegat bastant normal, vulgar, burocràtic…però vaja…un cosa menys. Per la tarda al tren, per continuar amb la ratxa de profit, m’ha donat per treure un paper i un boli i fer un allista de coses meves pendents pels ‘puestus’. Al principi m’han sortit un parell d’idees, després m’he encallat un moment, i al cap de res ja anava pel punt vint-i-cinc!!! No sabia que tenia tantes coses per fer, de totes formes m’agrada més veure aixó que no pas veure que ho tinc tot fet.

Tant de bo tots els dilluns fossin con aquest de bones notes.

sona : La Cabra mecanica – Arroz con ajo

Colera en plan irrepetible

Tot i que s molt ms tard del que em convindria, no puc deixar passar ms dies abans no posi les fotos d’un cap de setmana rodó com pocs. Un dia i mig a Colera val per molts caps de setmana a casa, i per això dic "Visca l’Alt Empordà i Colera en particular". Demà cap a Madrit falta gent per currar, noms un dia però. A veure si tinc temps de fer un cafè amb el Nstor .

sona : Air – Don’t be light

Death In Vegas son brutals!!!

Flipe maxim al concert

Du n’hi do dels últims dies, ja vaig començar dimarts passat i pràcticament no he parat fins ara. Podria explicar tot plegat, però ara mateix no tinc temps, així que penjar les fotos del concert de Death in Vegas del divendres a Razzmatazz. No n’hi ha gaires perque vaig estar tota l’estona com ‘en trance’, al·lucinant moltíssim amb el so. Dels tres discs que tinc aqui a casa noms vaig reconèixer una cançó ( de la que no se el títol) perque tot ho tocaven diferent, a part que estaven presentant un disc nou i havia cançons noves. Jo ja feia temps que havia fet propaganda d’aquest grup entre els amics, de manera que vaig enviar un mail avisant a tothom i al final ens vam ajuntar força gent, alguns a sobre, de gratis. Quan vam entrar al principi hi havia un tal Richard Fearless punxant, que no estava malament però no era el què esperàvem i que em feia patir que no l’hagues cagat. Al final quan Death in Vegas va sortir, ja es va veure que valia la pena anar al concert que havia recomanat i vaig quedar com un senyor. Això de baixar a Barcelona a veure concerts d’aquest pal està molt b i m’agradaria fer-ho ms sovint.

sona : Death in Vegas – Scorpio Rising

Where is my mind?

Desprs de tota la setmana desitjant-ho, finalment arriba el divendres, estàs cansat, tot i així surts de casa disposat a anar de festa perque en tens la oportunitat i no er pots permetre el luxe de deixar-la passar, o almenys s el que et sembla. Truques als colegues, o ms aviat et truquen, perque en el fons ets un afortunat, i quedes per sopar a qualsevol lloc dels de sempre, on beus vi de la casa amb gasosa i un carajillo de bayley’s per mantenir el to el màxim possible. Surts de sopar per anar als llocs de sempre tot esperant que passi algua cosa diferent a la de sempre. Les converses sempre son semblants i les sensacions tamb, fins el punt que quan passa el temps s’s incapaç de distinguir un dia de l’altre, de manera que tots els dies a priori diferens queden agrupats dins del mateix sac, convertint-se en un dia únic molt llarg del que no pots distinguir-ne pràcticament res ja que tots els dies són el mateix dia, les mateixes vivències, les mateixes converses, les mateixes cabòries. Tot i així tots continuem fent el mateix perque s el que ms ens agrada, perque no coneixem altra cosa, per mandra, comoditat o estupides. En qualsevol cas, ara mateix tampoc em sembla pas malament, ms aviat m’ho agafo com part d’un camí que ens porta qui sap on i del que tampoc se’n pot despotricar abans d’arribar a destí, sigui el que sigui. Molt clar no queda, no, s veritat, però ara mateix estic a la banda del no-criteri i tampoc s pot esperar res gaire coherent, malgrat tot ho accepto com a part del necessari.

sona : Pixies – Where is my mind

El poder dels Xupitos

Tal com moltes vegades dic jo mateix, les paraules se les emporta el vent, així que ms em valdria posar-me les piles d’una vegada abans no me’n penedeixi.

sona : Ocean Colour Scene – She’s been writing

Merce 04

Per fi a casa, diumenge al vespre tranquilament, desprs de tres nits de festa ja no podia ms. El dijous va ser el dia que va donar per ms, en poca estona vaig veure la Lidia Pujol, el Miqui Puig i Mísia, no pas junts, cadascú al seu escenari. Tot i que cap d’ells són sant de la meva devoció no va estar malament. El Xavi i la Meri em van fer un lloc a la seva fonda per passar la nit. La catifa de colors del menjador no s gaire bon llit , malgrat aixo, la nit del divendres tambe la hi vaig passar, aquesta vegada amb el Nstor que tamb es va apunta de ‘inquilino’. Del divendres, tret de la festa dominicana que es va fer al sot de la vergonya i de la que vam haver de marxar corrent per culpa de la pluja, no es pot destacar gaire cosa. Per les fotos se que vam estar a la Rambla del Raval, però no recordo pràcticament res, tret de el millor i ms gran shawarma que he menjat a la vida. El dissabte el vam passar passejant pel centre i pel Museu Picasso, que ens va sortir de gratis perque el Nstor tenia entrades gratis, ja hi havia anat feia molts anys, pero no en recordava res. Va estar b. El mal de genolls ja era considerable aixi que vam decidir fer cap al Vallès per encarar una nit de tranquis. Sort!, sort que havia de ser de tranquis, perque vam acabar fent la ruta habitual i arribant a casa amb els deures fets i ben fets. En fi. un cap de setmana llarg d’aquells que posen a prova la resistència dels cossos. Ara penjo les fotos del divendres i a me’n vaig a veure una peliculeta a la caixa tonta, a acabar de passar el diumenge.

sona : Ani di franco – If it isn’t her

Ui!!

M’ha picat algo.