Archive for the 'de festa' Category

Tant

Els dies es fan tant llargs que no trobo el moment de començar-los.

Les nits es fan tant curtes que no trobo el moment d’acabar-les.

Coses

Jo aquí inmers en la apatia clàssica de principis d’abril, que tinc comprovat de fa temps que sempre em visita, ni escrivia ni res, i mentrestant els rss sense funcionar i jo tant panxo. Si és que això de les vacances, del canvi d’horari, del solet, de la maniga curta i de la gent que surt al carrer no deixa temps per pensar en res més. Ah, me n’oblidava, la playstation tampoc hi ajuda gaire. Quins dies més gossos, tant de temps esperant les vacances i quan ja han passat, perque passen de seguida, ja en necessito unes altres (com tothom oi?).

Dels quatre dies de vacances de setmana santa que he passat a Montrajeau, al Pirineu francès, què se’n pot dir? doncs que massa bé a jutjar per la pèssima reentrada. A destacar la excursió amb raquetes i la butifarrada improvisada sota la pluja.

Micah P Hinson – don’t you (molt, molt, molt recomanable)

Benvinguda a la primavera

Doncs per fi he trobat el moment d’explicar una mica el cap de setmana passat, sort de la jornada intensiva del dijous “sant”, que a sobre em permetrà fer una migdiada per recuperar la son que porto acumulada des del dissabte.

El divendres, com ve essent habitualment estrany, no vaig sortir. El dissabte vaig anar a la festa d’aniversari del Dani (29) que va organitzar al taller d’escultura del Jaime, un professor seu de belles arts, a Gràcia. Per imaginar-ho, un local super bohemi, ple d’escultures, cuadres, andròmines vàries per tot arreu i ple de gent txula, com sinó, estant a gràcia, bé jo tambe hi era, per tant, per modus ponens (es deia així) vaig de guais. Ens deuriem ajuntar una cinquantena de persones, quasi tots desconeguts entre si, potser per això quan la gent es va deixar endur per l’alcohol, es va deixar anar bastant i al final tothom xerrava amb tothom, com si ens coneguessim de tota la vida. M’ho vaig passar molt bé i vaig conèixer molta gent, alguns una mica rarets, tot s’ha de dir. Potser ells deuen pensar el mateix. Tot plegat va acabar a quarts de set.

Cap dins, ni que sigui per les malesI el diumenge de bon matí (bueno, les onze) d’empeus per anar a fer una calçotada a les Planes. Les previsions d’assistencia? entre 12 i 15 persones. Un cop allà resulta que erem quasi una trentena, fet que va fer que molt abans que hi hagués fet el menjar, ja s’haguessin acabat totes les cerveses. Si es que no es pot anar enlloc amb aquesta colla d’alcoholics. Jo ni em vaig acostar a les graelles perque l’any passat en Quim i jo ja vam fer 1100 calçots i tampoc cal passar-se de tonto, a més el Jorge esta fet tot un mestre de les brases, o sigui que no el privarem de les felicitacions al cuiner. Després d’unes classes accelerades de pelar calçots més o menys reeixides, hi va haver qui es menjava les fulle si tot, ja la vam acabar de liar amb les guitarres, pujant a sobre les taules i fent el numeret habitual que ens caracteritza. Potser per això no repetim llocs. Cap a quarts de set jo ja no estava gaire catòlic i com que s’acostava el moment de la neteja, els components del Pika vam fer una indigna retirada a temps, alhora que des de la finestra del cotxe feiem butifarra als que es quedaven que ens miraven amb cara sospitosa. Ja he dit que havia estat bastant indigna, és lo que hi ha.

En resum, un altre cap de setmana de benvinguda a la primavera espectacular. Ara temps per la migdiada abans de fer la motxilla per marxar quatre dies al pirineu francés. A veure que tal ens tracten, perque les ultimes vegades que he anat a frança no he quedat pas gaire content, tot en francès excepte rètols amb missatges com “no tocar”, “prohibido no se que” i altres coses. Per cert, ‘interdit’ vol dir gratis, oi?

The Stills – Allison Krause

Picnic Jazz

Zenital

Avui era el dia del Picnic Jazz, una jornada de concerts al Parc de Vallparadís de Terrassa, que es fa cada any i al que ja feia temps que no anava. Aquesta tarda m’hi he deixat caure a veure qui hi havia, la música és quasi el de menys, ja que et passes tot el dia txerrant amb gent i amb prou feines estas pel que sona. Malgrat que ja fa quasi sis anys que no hi visc, aquesta vegada no ha estat menys i m’he trobat amb gent que feia temps que no veia. Ha estat molt txulu. Així en plan curiós, al parc hi han posat un pont penjat que va de les esglesies de Sant Pere al museu tèxtil, passant per sobre de la gent i quasi del propi escenari, des del que es poden fotos com aquestes.

Franz Ferdinand : take me out

Escapada a Londres

Estic de vacances!!!!. Al febrer, una mica estrany, però benvingudes siguin, sobretot perque encara son de l’any passat, així que no perdo dies, de fet els recupero.

El mercatde Portobello RoadAquest cap de setmana passat he aprofitat per fer una escapadeta a Londres, tirant de la frase “quien tiene un amigo tiene un tesoro”, així que com que el Ricard està allà treballant en un hotel a Notting Hill, ens aprofitem una mica d’ell i treiem una habitació a una quarta part del preu normal (moltes gracies) . Com que fa poc més d’un any que ja hi vaig anar pel pont de la constitució, aquesta vegada no duiem pas la idea d’anar a fer el turista, directament anavem a fer les cerveses que haguessim fet per aquí. Vam arribar el divendres de matinada, vam fer petar la xerrada i a dormir. El dissabte pel matí vam estar passejant pel mercat de Portobello i vam fer unes pintes a un pub on el Juanjo i jo ja haviem anat l’altre vegada. El dinar que vam fer a l’habitació de l’hotel va consistir en uns entrepans de xoriço ibèric amb pà amb tomàquet i una ampolla de berberana, que per estar a Londres tenien molt bon gust, sobretot pel Ricard, que amb un més ja esta de la cuina anglesa fins al capdamunt. Per la tarda ens vam trobar amb la Tània que porta tres setmanes estudiant angès i el tema menjar el porta més controlat que el Ricard. Per recomanació seva vam anar a un restaurant italià a Holborn que es deia La Porchetta. Un local una mica estrany perque hi havia la música molt més alta del que es podria esperar d’una pizzeria, i el repertori, espectacular: Fatboy Slim, Rolling Stones, Pink Floyd. A sobre el menjar era boníssim i no ens vam estar de res, fins i tot vam fer un cigaló de ‘bailis’, tot plegat ens va sortir per uns setze pounds. Apunteu, La Porchetta, molt i molt recomanable. Després de sopar vam intentar trobar el local on fa un any ens vam entorrainar amb el ‘dos por uno’ de Sant Miquel, el infinity, però després de voltar molt , quan al final ho vam trobar resulta que es necessitava una invitació per entrar.

Apalancats a un Cafe NeroEl diumenge ens vam llevar tardet i vam estar passejant per no se ben bé on, però com que feia molt fred ens vam tancar força estona en un cafè d’aquests tipus ‘friends’. Jo la sèrie no l’he vist mai però se’ls ha de reconèixer el mèrit perque hi vam estar molt bé. Cap a la tarda, a recomanació d’en Xavi, ens en vam anar a passejar per pel barri de Brixton al sud de Londres, on ja vam veure un altra ciutat que ni era tant neta ni tan cosmopolita però si molt més autèntica, on a les barres dels pubs hi havia els parroquians incondicionals mirant com El NewCastle guanyava al Chelsea amb un gol del Kluivert. Per la tarda vam estar passejant per Covent Garden on vam veure un paio que feia malabars amb les masses mentre caminava per sobre d’una corda, espectacular. El vespre-nit el vam acabar de passar prenent més pintes pel Soho mentre feiem temps per agafar el bus que sortia a les tres de Victoria Station cap a Stansted. La nit es va fer molt llarga perque no la encertavem amb els autobusos, potser vam arribar a estar més d’una hora i mitja esperant a diverses parades. Finalment vaig arribar a casa a les onze del matí. Un cap de setmana molt aprofitat, no se com és però allà les hores em valien el doble. Ara a acabar de passar la setmaneta de vacances, a veure si tinc la força de voluntat per fer tot el que fa temps que vaig deixant per fer durant aquesta setmana.

Air – Alone in Kyoto

Diga trenta y tres

MisteriDoncs si, qui dies passa anys empeny, i el Joan, que va començar a empenyer abans, ja s’ha plantat en trenta tres anys tot fet un xaval. Prou com per muntar una festa d’aniversari a casa seva, d’aquelles de dissabte a les sis de la tarda, amb patates cocacoles i tot el que ha de tenir una festa i altres coses que no hi eren a les que feiem de petits. D’entrada un pernil sencer a disposició dels assistents i un assortit de begudes internacionals de gamma alta, que si tequila de Mèxic, vodka rus, ron cubà, whisky de malta…No hi va faltar de res vaja. Tot i ser una festa força tranquila he hagut de censurar quasi la meitat de les fotos, i és que a això de començar a quarts de set no hi estem gaire acostumats. A destacar, el concert que es va muntar i la batalla de garrotins eròtics que el va seguir, semblava un partit de tenis de trastos, que si llepet per aquí que si trio per allà….jo no en vaig fer pas cap de garrotin, prou feina tenia per mantenir la compostura després d’haver begut un pot sencer de salfumant. Mareta meva, quina primavera que passarem….

sona : Alcohol Jazz: Cogollo fly away

Esquiada a Andorra

Doncs a petició de la Lena i l’Uriol, ja he penjat les fotos de la esquiada a Andorra d’aquest cap de setmana passat. Feia molts anys que no pujava a esquiar, i què millor que el cap de setmana més fred de l’any per fer-ho. Per sort no va fer pas el fred que semblava que havia de fer, total no vam passar de deu sota zero…El primer dia no vaig caure cap cop, i el segon doncs només tres, i sense trencar-me res. Ja està bé: no les tenia totes. També deixo uns videos, només els horitzontals perque amb els verticals tinc problemes amb el visor flash.

Actualització: He buscat una versió diferent del visor de video, que si bé no ve enmarcat, permet més opcions de control i en teoria hauria d’emular millor el streaming, a part l’he modificat per poder canviar l’alçada i l’amplada per mostrar videos verticals. A la dreta de cada link inicial hi afegeixo el de la nova versió, i aprofito per afegir l’enllaç als verticals que no vaig posar l’altre dia.

Death in vegas – soul auctioneer

Fàcil

– Escolta,
– Si?
– vols venir a un concert super-xulu el dissabte?
– ostres!!, doncs si!! vols venir a Londres?
– ah, doncs guai!.

sona : El columpio asesino – Muerte de un trompetista (boníssima!!!)

Un altre

D’aixonsins….ja estem al dos mil cinc, esperarem que se’ns posin els ossos i les neurones al lloc que suposadament els pertoca i després ja hi començarem a pensar. Per ara, molta calma. Bon any als que quedem.

sona : Joan Bibiloni – Blue may

El resultat �s el de menys

Catalunya ArgentinaDoncs ja esta fet, Catalunya 0 – Argentina 3 i primera vegada que trepitjo el Camp Nou. Força espectacular, s’ha de reconèixer. El partit? doncs molt bé, el que deia, que el que compta es el suport que donem a les seleccions catalanes no? el resultat és el de menys, tres a zero, no passa res…. El primer en fred al primer minut, una badada sense importància, el segon una cagada tonta, i el tercer, de rebot i en fora de joc ( bé és el que s’havia de dir després de la pallissa no?. La veritat és que Argentina ha jugat molt bé, amb un munt de passades al primer toc, en plan espectacular, i la Selecció Catalana, doncs ha fet massa cagades tontes i h ha pagat, tot i que a la segona part hagués pogut fer dos gols facilment quan ha enviat una pilota al pal i no se qui ha xutat la pilota a la segona graderia.

L’ambient com sempre, espectacular, i de les millors coses, les reaccions del flaco, que era l’únic dels argentins amb qui anàvem que no parava d’animar, quan recriminava als seus companys que fessin merder – “Pero canten putos, canten!!!” boníssim.

I ja per acabar, i en resposta al feedback que demanava, que al final ha aparegut, penjaré alguns dels videos que he gravat aquest vespre (que per cert, suposo que no cal dir que una mica de paciència s’ha de tenir):

Doncs bé, fins aquí arribo, un altre dia posaré les fotos que tinc pendents dels últims dies i el cel de fa dos, realment espectacular.

sona: The sunday drivers – Often