lliurealbir

Quan fa quasi un any em vaig assabentar que The Police faria un concert a Barcelona vaig pensar que estaria força be anar-hi, sobretot perque es un grup d’aquells que n’he tingut varies epoques d’escoltar-los força i perque sovint pensava com hagués estat anar a un concert seu a principis dels anys vuitanta. Com sempre passa amb aquests concerts aconseguir entrades vol dir fer llargues cues o estar enganxat al telèfon força estona carregat de paciència, així que ni m’ho vaig plantejar. Aquest dijous pel matí, el mateix dia del concert, per una casualitat em van oferir entrades per anar-los a veure així que no ho vaig dubtar malgrat el preu. Aquí deixo les fotos

Resumint una miqueta el concert he de dir que m’esperava força més. Amb prou feines van fer bisos, algunes cançons eren excessivament lentes, altres estaven lleugerament canviades potser per facilitar les coses al sting que no arribava a les notes on ho feia abans. Això ultim en general no em sembla pas un problema als concerts, al contrari, sovint esta bé escoltar versions diferents, però penso que en un concert d’aquest estil on el què anàvem a escoltar la gent eren les cançons de tota la vida que haviem cantat tantes vegades i no versions extranyes que no et deixaven cantar a pulmó. Almenys com altres concerts mítics si que servira per poder dir aquella frase tant típica de ‘JO HI ERA!!!’

Per cert, que aquest matí he vist que en wicho de Microsiervos havia vist les meves fotos del flickr i m’ha demanat permís (no calia) per afegir-ne alguna a la seva entrada sobre el concert. No passa sovint que t’enllaçi microsiervos 😛

El cap de setmana passat en un dinar es va comentar que ahir venia en Yann Tiersen, el compositor de les bandes sonores d’Amelie i GoodBye Lenin, a la sala gran de Razzmatazz. Com que feia força temps que no anava a cap concert, hi havia prou quòrum i que m’agrada força ja que en tinc 5 discs, no m’ho vaig pensar.

Ja savia que en concert no acostuma a anar tan tranquil com a la majoria de discs, tot i així només començar el concert ja vaig veure que de tranquil res de res. La majoria de les cançons que coneixia em van costar bastant de reconèixer perque totes estaven força diferents, sobretot per la quantitat d’efectes sonors que hi posava. Tot i que només eren cinc músics, bateria, baix, teclat i dues guitarres, omplien molt i molt. No paraven de distorsionar les guitarres de maneres extravagants, ja sigui tocant amb l’arquet del violí o fins i tot amb un trepant amb bateria(un potro a piles, vaja). Si si, tal com ho dic, en una canço el guitarra va treure un potro i va fer servir de slide sobre la guitarra al mateix temps que n’anava variant la velocitat. L’efecte era increible. Sempre em deixen molt parats els músics que van canviant d’instruments durant un concert, sobretot si son de famílies diferents, així per exemple, començar amb una guitarra, passar a un violí, seguir amb l’acordió i fer anar una guitarra posada a terra com un xilofó ho trobo impressionant.

El concert em va agradar, però he de dir que és el que hi ha hagut més diferència entre el que em pensava que anava a veure i el què em vaig trobar. No recordava un concert tant psicodèlic des de Death in Vegas, que sobre el paper no s’assemblen gens Per cert, se que hi contribueixo, però lo de les cameres i els mòbils als concerts comença a ser preocupant.