Ja fa quasi tres setmanes que uns amables brètols de matinada em van trencar els miralls del cotxe. Mentre apedaçava l’esquerra per poder anar tirant, recordava els 100 euros que em va costar arreglar-lo l’ultima vegada que me’n van trencar un (en porto 5) i pensava com m’ho faria per portar el cotxe a arreglar precisament ara que el necessito per anar a treballar.
Aquest migdia però, durant la pausa per dinar, he vist que el costat de la feina hi ha una tenda de recanvis i de cop he pensat d’anar a preguntar si tenien retrovisors per al meu model de corsa. En un moment els tenia a sobre la taula per 13 euros cadascun, increible!!! Aixi que he pensat que ja me’ls posaria jo mateix i me’ls he endut. Després a casa mirant la porta, he vist que no era tant facil com semblava i m’he posat a buscar per la xarxa “cambiar espejo retrovisor opel corsa” i altres per l’estil per als diversos noms del mateix model . Després de navegar pel forum de l’opel corsa , veure “bricos” diversos (frikades) , baixar-me alguns manuals en PDF, buscar llibres al amazon i mirar-me alguns esquemes, al final he anat a parar a un forum anglès on una unica i breu resposta finalment explicava com canviar “el wing mirror del vauxhall corsa“, us la poso a continuació:
The trim you want to remove is the bit of plastic behind the mirror. It is held on by three clips which are slid into the trim by the head and then pop into the holes in the door by their tails.
To remove, push the piece of trim upwards to slide it off the heads of the clips. Pull it off the adjuster arm (manual only).
You should see three screws for fastening the mirror.
After he mirrors are replaced, pull out the white clips from the door and slide them back into the piece of trim then push it onto the door again. Or you can leave the clips in the door and try to slide the piece down over the heads of them.
Ha quedat clar? a mi la primera frase no gaire, vaig a pasar-la pel traductor del google…
El asiento que desea eliminar es el poco de plástico detrás del espejo. Se celebra por tres clips que se deslizó en el asiento de la cabeza y luego el pop en los agujeros en la puerta por la cola.
Para quitar, empujar el pedazo de asiento para deslizarse hacia arriba fuera de ella los jefes de los clips. Saca el brazo de ajuste (sólo manual).
Debería ver tres tornillos para sujetar el espejo.
Después de que los retrovisores se sustituyen, tire del blanco clips de la puerta y deslice de nuevo en la pieza de asiento luego empújela en la puerta de nuevo. O puede dejar los clips en la puerta y tratar de deslizar la pieza por encima de las cabezas de ellos.
“Se celebra por tres clips que se deslizó en el asiento de la cabeza y luego el pop en los agujeros en la puerta por la cola”?!?!?!? aaahhhh… , ara si que ho veig clar… però no ho fare pas ara perque ja és fosc, si de cas aquest cap de setmana amb la llum del dia i el telefòn del mecànic a ma…
Actualització: Acabo de gaudir de la primera tarda lliure de divendres i he aprofitat per canviar els dos retrovisors. Al final era molt més facil… “apretar la tapa interior tot “a lo bruto” possible cap amunt fins qeu surti.Despres ja es veu molt més clar, amb uns visos i tal…
L’elevat volum del partit emprenyava una mica perque estavem ben bé a sota els bafles, però tambe sota la tele, així que alguns vam poder veure el partit, mentre intentàvem xerrar de l’actualitat internàutica: que si les moltesanècdotes del EBE al que havien anat quasi la meitat dels presents, que si l’agonia i tancament de mobuzz(no us perdeu el post d’en fuckowski al respecte), i molts altres temes. L’estona que vaig estar entre en @backd00r i en @drakon vaig fer un mega intensiu de sistemes del que no m’ha quedat gairebé res, però vaja.
Quan ja marxavem, a la porta estant, algú va proposar que estaria bé que en properes trobades algú es preparés algun tema i explicar-lo als altres. Tot i que no es va concretar gaire segur que és una bona idea per anar-hi donant twitts(voltes) de cara a la propera.
El videoclub del costat de casa, el Big Orange, abans conegut amb el estrany nom de Blockbuster es veu que no ha pogut aguantar la crisi i està en liquidació fins a final de mes. L’amo m’ha dit que per bé que cada cop es llogaven més pel·lícules, d’on realment feien diners era de la venta, la qual darrerament havia baixat molt i molt. Jo mateix era dels que de tant en tant baixava a llogar alguna pel·licula (baixar-les em fa molta mandra) però mai m’havia plantejat de comprar-ne cap. Així fins a final de mes, totes les pel·licules i jocs d’ordinador ja no estan en lloguer sinó en venda a un preu bastant rebaixat segons si son estrenes o no.
Encara que sap greu que tanquin, també cal tenir en compte que ara mateix els fem un favor traient-los el gèneru que no haviem comprat abans, i de moment encara quedaven algunes pelis txules, molts jocs de consoles, uns quants còmics i alguns pòsters.
La questió és que m’he gastat tots els diners que duia a sobre(30€) en tot això que veieu a la foto:
Bowling for Columbine, el gran documental de Michael Moore que mai em canso de veure.
Nómadas del viento, un documental molt maco sobre la migració de les aus que vaig veure al cinema fa uns quants anys
A hores d’ara suposo que tothom esta al cas que avui inauguren el LHC (Large Hadron Collider), el nou accelerador de partícules del CERN que ens ha d’ajudar a resoldre grans preguntes pendents… o no, perque es veu que hi ha gent que diu que quan el posin en marxa es crearà un forat negre que ens engegarà a tots pastar fang.
Sense estar gaire pendent de si sera una cosa o l’altra perque és com allò de la filosofia irlandesa, mentre escolto en directe les evolucions de l’experiment m’ha cridat l’atenció que a les transicions posen la canço Right Here, Right Now de Fatboy Slim, que té un videoclip que sempre m’ha agradat molt i que en aquest cas no se si interpretar com una fina fina ironia o una broma macabra …en fi, vegeu-lo vosaltres mateixos.
Tota aquesta setmana que tinc com un desasossec cada vegada que escolto les noticies i m’assabento de com van (o diuen qeu van) les coses. Des que la setmana passada va caure a les meves mans un exemplar del llibre “Calor: Como parar el calentamiento global” i vaig llegir quantes particules per milió de CO2 (440) es necessiten per augmentar 2 graus la temperatura mitjana de la terra i quins serien els seus efectes(estem a 385 ), cada vegada que veig algun polític dient quelcom sobre el canvi climàtic i les reduccions d’emissions o el peak oil i la dependencia del petroli, m’agafa com una fluixera estranya, com una mena de depressió que m’incita a fer alguna cosa inmediatament, la que sigui. De fet no tinc clar en quina de les 7 fases d’acceptació del zenit del petroli em trobo: em moc entre la culpa, la depressió i la ràbia
A mida que vaig llegint més i més, i amb aquest estat psicològic , veure una foto dels caps d’estat del G8 plantant un arbre a Japó i comprometent-se a reduir la meitat de les emissions de CO2 per a l’any 2050, em sembla un insult indignant. Reduir les emissions en un 50%, respecte a que? les d’ara?, les del 1980? les que vam dir(alguns) a Kyoto?. Caldria tenir en compte molts més paràmetres i amb un horitzó molt més proper per poder veure si les mesures tenen l’efecte desitjat i tenir temps de corretgir-les i ampliar-les. Espero de veritat que la no-linealitat dels ecosistemes i les seves retroalimentacions positives no ens donin una desagradable sorpresa d’un dia per l’altre.
Tinc un munt de preocupacions voltant pel cap, rellegeixo el post i no diu tot el que vull dir, m’agradaria expressar-me millor, però ara mateix en soc incapaç.
Per cert no us perdeu el video de Oily Cassandra al que fa referencia, així com els del recull que en fa SubtUtiles,
Després dels comentaris al primer post sobre els motius pels quals escric poc, potser no caldria aquesta segona part, però ja la tinc escrita i no vull deixar de rebre més comentaris valuosos, que veig que us ha agradat el tema :P. Som-hi
2. L’anàrquica gestió del temps lliure i el comprometre’m alegrement a un munt d’activitats que després m’atropellen.
No tinc unes rutines diaries fixes, a part de la feina, que em permetin planificar el temps lliure per saber minimament de la quantitat que en disposo, així costa molt trobar el moment d’escriure o sovint et trobes amb l’altre clàssic, quan en tens ganes no pots. Mai he sigut dels que manté al dia una agenda i totes aquestes eines del tipus GTD les trobo molt interessants però no em cuallen.
M’agrada més tocar àmbits diferents que aprofundir exclusivament en un únic tema, però sovint tots plegats requereixen més temps del que tinc i augmenten els conflictes d’agenda, provocant stress innecessari i sovint havent de descartar coses, quedant mig retratat(o del tot)
Si que agafo però, altres rutines que no tenen un resultat tangible i em treuen temps. Estar subscrit a quasi 300 feeds i estar en una desena de xarxes socials i altres tantes llistes de correu, encara no se si m’ajuda o em perjudica.Sense oblidar les tasques de manteniment informàtic que cal fer de tant en tant, ja sigui del servidor web allotjat a casa, del proxy de guifi, de les fotos, etc, etc…
és característica dels procrastinadors el voler fer tant bé les coses que mai hi ha el temps, les eines o els recursos necessàris i imprescindibles per fer el que vols fer de la manera que ho vols fer, deixant-ho per més endavant. Aquesta imatge de la dreta es la que porto com a fons de pantalla del telèfon mòbil per mirar de recordar-me que el que no faci avui, té un risc elevat de que quedi per fer, tot i així n’hi queden força.
No és que vulgui escriure més sovint, perque si no escric, doncs no escric i llestos, però si que l’organització del temps és un aspecte que m’agradaria millorar en general. Si de retruc escric més sovint, faig exercici regularment, llegeixo més o qualsevol altre bons propòsit, millor que millor. Algun bon consell? 😉
Fa uns dies que vinc fent una llista mental dels notius pels quals últimament no escric gaire en aquest blog. De més a menys pes seria aquesta: (parteixo el post en trossos perquè m’ha sortit molt llarg)
1. No tenir decidit quin nivell de privacitat vull tenir a la xarxa, i per tant, què vull explicar i a qui. Des que vaig començar el blog, quasi fa cinc anys, m’he amagat darrera un nick tal com era majoritari en aquella època, però aquest anonimat fictici no m’acaba de fer el pes. per començar:
No és gens dificil averiguar el meu nom
Hi ha temes personals sobre els que no escric perque se qui ho llegirà i això em provoca una auto-censura. Fa un temps sabia fins i tot quines adreces ip tenien alguns dels meus lectors
Hi ha temes més tècnics que no se com encaixar. Els coneguts no entendran res i els qui m’interessa que ho vegin/critiquin/valorin no ho associaran a la meva persona, a més, fer servir un nick a fòrums professionals no em sembla professional. De fet en xarxes socials de contactes professionals tipus xing o linked-in hi tinc públic el meu currículum però no es menciona aquest blog i a l’inrevés tampoc. No cal perseguir el reconeixement(tots ho fem i els bloggers encara més) perque si i prou, però tampoc ocultar-se.
El fet de saber que gugel deixarà constància de tot, tot i tot, sovint m’estressa, així per exemple em costa posar per escrit la meva opinió sobre qualsevol cosa, ja que no se si d’aquí un temps seguiré estant d’acord amb mi mateix. Alguns dels posts del principi els llegeixo i preferiria no haver-los escrit, pero ja és tard. Els podria modificar però és inútil, lleig i poc elegant. Podria matisar-los en un altre post però encara els faria més visible. El mateix es podria dir del munt de comentaris que vaig deixant per altres blogs però amb l’afegit de no tenir-ne cap control.
Per motius similars tinc privades un 75% de fotos del flickr(14mil en total). Si em preocupa força la meva privacitat, encara em preocupa més la dels altres a qui jo podria perjudicar, i no parlo per parlar perquè alguna vegada he hagut de donar explicacions per penjar una foto on es veia quelcom inconvenient. Tot i així no puc controlar les fotos d’alguns dels meus friends que no tenen la mateixa cura amb aquests temes i que un cop pujada la foto treuen el sentit a tots els meus esforços.
Presentats els meus dubtes, podria:
Mantenir diverses identitats, arreglant alguns dels conflictes, però que em donaria encara més feina.
Sortir de l’anonimat, capbussar-me a la xarxa ben nu i sense cap recança tot encomanant-me al bon karma universal
Seguir com fins ara, deixar-me de cabòries i anar a fer una cervesa en una terrasseta enlloc d’escriure aquest post
Com a recordatori personal del dia d’avui no se m’acut res millor que la lletra d’aquesta cançó d’un gran grup català, Tancat per Defunció, Llença’t-hi
Estaves pres, estaves prés
I Viure és sempre tan necessari
Ara estàs llest, mil hores desitjant
Hi ha una nova vida, al teu davant
Era l’última vegada que veies la seva cara
I va fer-te un solitari al allunyar-se
Però perdre és sempre tan necessari
Per començar a saber el que és viure
Llença-t’hi, Llença-t’hi
Moltes més coneixeràs
Moltes més hauràs de perdre
Llença-t’hi, Llença-t’hi
I temps nous s’iniciaran
I temps vells s’acabaran
No esperes arribar a un lloc concret
Ets perdut, però tornaràs a ser fort
Sense atur, anem coneixent el camí
Ara has d’oblidar i seguir…
Hi havia dos trens separant-se amb dirreccions oposades
L’un s’enduia els seus ulls, l’altre encara no ha arribat
L’un va anar al Nord,
L’altre, qui sap a on, qui sap a on!!
