Fa uns dies que vinc fent una llista mental dels notius pels quals últimament no escric gaire en aquest blog. De més a menys pes seria aquesta: (parteixo el post en trossos perquè m’ha sortit molt llarg)
1. No tenir decidit quin nivell de privacitat vull tenir a la xarxa, i per tant, què vull explicar i a qui. Des que vaig començar el blog, quasi fa cinc anys, m’he amagat darrera un nick tal com era majoritari en aquella època, però aquest anonimat fictici no m’acaba de fer el pes. per començar:
- No és gens dificil averiguar el meu nom
- Hi ha temes personals sobre els que no escric perque se qui ho llegirà i això em provoca una auto-censura. Fa un temps sabia fins i tot quines adreces ip tenien alguns dels meus lectors
- Hi ha temes més tècnics que no se com encaixar. Els coneguts no entendran res i els qui m’interessa que ho vegin/critiquin/valorin no ho associaran a la meva persona, a més, fer servir un nick a fòrums professionals no em sembla professional. De fet en xarxes socials de contactes professionals tipus xing o linked-in hi tinc públic el meu currículum però no es menciona aquest blog i a l’inrevés tampoc. No cal perseguir el reconeixement(tots ho fem i els bloggers encara més) perque si i prou, però tampoc ocultar-se.
- El fet de saber que gugel deixarà constància de tot, tot i tot, sovint m’estressa, així per exemple em costa posar per escrit la meva opinió sobre qualsevol cosa, ja que no se si d’aquí un temps seguiré estant d’acord amb mi mateix. Alguns dels posts del principi els llegeixo i preferiria no haver-los escrit, pero ja és tard. Els podria modificar però és inútil, lleig i poc elegant. Podria matisar-los en un altre post però encara els faria més visible. El mateix es podria dir del munt de comentaris que vaig deixant per altres blogs però amb l’afegit de no tenir-ne cap control.
- Per motius similars tinc privades un 75% de fotos del flickr(14mil en total). Si em preocupa força la meva privacitat, encara em preocupa més la dels altres a qui jo podria perjudicar, i no parlo per parlar perquè alguna vegada he hagut de donar explicacions per penjar una foto on es veia quelcom inconvenient. Tot i així no puc controlar les fotos d’alguns dels meus friends que no tenen la mateixa cura amb aquests temes i que un cop pujada la foto treuen el sentit a tots els meus esforços.
Presentats els meus dubtes, podria:
- Mantenir diverses identitats, arreglant alguns dels conflictes, però que em donaria encara més feina.
- Sortir de l’anonimat, capbussar-me a la xarxa ben nu i sense cap recança tot encomanant-me al bon karma universal
- Seguir com fins ara, deixar-me de cabòries i anar a fer una cervesa en una terrasseta enlloc d’escriure aquest post
Demà més.
amb les fotos tant xules que fas i un 75% privades??? jejeje
jo també em vaig plantejar bastant aquest tema… finalment he decidit tirar bastant pel dret i no preocupar-m’hi massa, ni ara ni pel futur (pel que hagi escrit o publicat en el passat).
No falta gaire perquè el sistema mèdic estigui totalment informatitzat, o la banca electrònica… i crec que aquí si que hi veig més perill en quant a privacitat (l’interès que pot tenir per asseguradores, recursos humans, etc.) i de la seguretat universal dels sistemes no me’n fio gaire 🙂
Crec que en la mesura de que siguem conscient de què significa publicar, utilitzar llicència CC en les fotos, etc. la cosa queda mínimament autocontrolada.
I finalment, també penso que males persones n’hi ha (poquetes) i n’haurà sempre, i que si et volen retreure o fer jugar en contra teva una opinió de fa 10 anys, també ho poden fer d’una altra manera (per exemple en entrevistes de treball o temes d’aquest tipus)…
No és fàcil, però passo d’agobiar-me 😉
p.d: per cert, a mi m’ha aportat coses molt positives i conèixer a molta gent també 🙂
Ep company! No t’ho pensis mes!
Capbussa’t a la piscina nu i sense miraments! Som mols els que fem “xipi-xapi” en pilotes!
Com be dius, la privacitat es inexistent, aixi doncs tens dues opcions:
1- cremar el router i desconnectar-te de la xarxa, tot passejant amb un passamuntanyes pel carrer per evitar fotos que puguin apareixer a la xarxa i deixant de parlar i fer amb la gent que ja es a la piscina 🙂
2- fotre-t’hi de cap!
T’esperem a la piscina (prometem no mirar)
(Sorry per la manca d’accents)
francesc,
si t’hi fixes al flickr veuras que a les fotos públiques amb prou feines s’hi veu cap persona. Es per aixo. Les maques ja miro d’ensenyar-les 😉
si que es veritat que mala gent n’hi ha pertot i en general veig que molta gent deixa pindoles de dades personals que amb paciencia i mala fe es podrien fer servir. La aquestió es ser-ne conscient i vigilar minimament. Reconec que potser em passo de paranoic i no cal pas tant, sobretot pel que deia, que cada cop es més dificil.
I hi esticc d’acord, que tambe he conegut molta gent interessant, tant virtualment com en persona.
Oriol, la primera opció no la contemplo, ara no et pensis, que aixo de cremar el router si que ho he pensat pero per altres motius 🙂
De fet ja ho tinc força decidit, pero ho vull verbalitzar…
Merci als dos per prendre’us el temps per deixar el vostre comentari, es en aquesta mena de posts que necessito feedbackk.
Salut
Company, jo tampoc m’hi capficaria gaire.
Jo tinc el nicks per a allò que és realment intrascendent (jocs en línia i coses així) però per a la resta, si és seriós, faig servir el nom. A part d’spam crec que és més fàcil que t’atropellin pel carrer (de manera anònima) que no pas que algú et busqui les pessigolles.
I pel que fa a les opinions escrites, el món canvia i les meves opinions també. Uso el dret d’opinar en qualsevol moment i el dret de canviar d’opinió en qualsevol altre moment. Ja saps que, en programació, aquella funció que vam fer fa vuit anys avui la faríem d’una altra manera, però fa vuit anys bé la vam haver de fer, oi…? doncs amb les opinions passa el mateix.
Uola Martí,
Amb aixo del codi de programes de anys i panys, a vegades el que em passa es que me’l miro i no arribo a veure com podia ser que funcionés…XDDD
Ara publicaré la segona part del post, pero ja veig pels vostres comentaris que potser no n’hi ha per tant…
salut
Com a curiositat, i sense ser cap retret. Et diré que amb una de les fotos teves del Flickr hi surt de casualitat el meu pare 🙂
Un dia revisant alguns albums teus, l’hi vaig veure de casualitat, pero vaja, que no pasa res.
Com bé dius, tot i no voler mostrar certa gent a les fotografíes acaba essent molt difcíl fer content a tothom.
Jo la veritat, hi ha dies que també hi penso en això de mantenir cert anonimat a internet, però hi ha dies que penso, que coi, quin problema hi ha ? Si m’ha de conèixer la gent, doncs que em coneguin… però vaja, que és una sensació que pot variar segons com m’aixequi.
Jo et diría que féssis el que més et satisfaci a tú mateix que és el que realment importa.
uola luigix,
el teu pare?!?!!? quina casualitat 😀
Sí, això del misteri del funcionament del codi antic és ben comú… XD