lliurealbir

Aquesta tarda he acabat de llegir “La Doctrina del Xoc” de Naomi Klein, un llibre que ja tenia ganes d’acabar perque el vaig començar a principis d’any i he anat simultanejant amb altres perque no el volia deixar a mitges, enduent-se el privilegi de ser el que més he trigat a llegir sense arribar a deixar-lo. Tenir set-centes pàgines no ajuda a carretejar-lo pel tren així que només el llegia abans d’anar a dormir, ja se sap, per desconnectar 😀

Naomi Klein em va impressionar ja fa temps a No Logo i em va deixar amb un desassosec que em va durar força temps, en aquesta ocasió ens introdueix el concepte de “doctrina del xoc”, la recepta necessària per tal d’introduir reformes econòmiques neoliberals profundes que instaurin un lliure mercat capitalista, independentment del sistema i les ideologies anteriors. Aquest estat de xoc, entès en medicina com un estat crític per a la vida, és el que fa possible desviar l’atenció de la població sobre les ràpides reformes que es porten de manera més o menys encoberta segons el cas, molt sovint mentre al mateix temps es va aplicant el necessari xarop de bastó. Tal com va dir en un discurs Milton Friedman, un dels pares de la teoria econòmica neoliberal de l’Escola de Chicago

“Només una crisi –real o percebuda com a tal- produeix una canvi veritable. Hem de desenvolupar alternatives a les polítiques existents per fer possible quan esclati una crisi econòmica que allò políticament impossible en una situació normal es converteixi en políticament inevitable”

Amb el temps s’ha comprovat que la naturalesa d’aquesta crisi pot ser diversa però igual d’efectiva. Després dels cops d’estat de Xile al 1973(tret de sortida dels experiments de l’Escola de Chicago) o Argentina (1976) , la repressió de la plaça de Tiananmen, l’atac a les torres bessones del 11S, les inundacions del Katrina o el tsunami d’indonèsia, tot va ser més fàcil per als qui movien els fils i tenien interessos econòmics. Em van semblar particularment curiosos els casos de com els “tractes” amb el Fons Monetari Internacional poden donar la volta al mitjó i aigualir completament les voluntats dels pobles. A Polònia, després que el sindicat de treballadors Solidarność pujés al poder mitjançant les urnes després de temps de repressió, al final es va veure obligat a grans privatitzacions i acomiadaments. O a Sud-àfrica, que després de tots els anys d’Apartheid i que la gent tingués el text de la “Carta de llibertat Sud-àfrica” penjat a casa seva, quan finalment el CNA ha estat al poder, s’ha trobat estat buit de poder per causa de les privatitzacions, fins el punt que l’elevat preu priva de l’accés a l’aigua corrent o l’electricitat a molta gent.

Durant tot el llibre es va fent referencia al cas de l’Irak, potser un dels casos més clars perquè el seguim veient a les notícies i perque encara tenim ben fresc a la memòria tota la gran mentida de les armes de destrucció massiva que es va repetir fins a la nàusea. Com explica Klein al principi del llibre, quan a mitjans dels 50 els EUA feien experiments de rentat de cervell, es pretenia mitjançant el shock psicològic de la tortura, esborrar tot el què hi havia abans per escriure-hi a voluntat. En el cas de l’Irak es va pretendre esborrar un país sencer i tenir una làmina en blanc per instaurar una “democràcia” capitalista, construida sobre un estat coporativista basat en la privatització de serveis en favor de les multinacionals (dels EUA), que servís d’exemple a la regió i en garantís les bones relacions. Igual que amb els experiments de rentat de cervell s’ha comprovat que esborrar es prou fàcil, tornar a escriure ja és molt més difícil.

Durant tots aquests mesos he tingut la temptació de parlar-ne abans d’haver-lo llegit del tot ja que l’actualitat que veiem cada dia no fa més que oferir oportunitats als qui viuen de l’economia del desastre. De fet buscant a la xarxa hi ha força gent que ha escrit ressenyes sobre aquest llibre, no deixa indiferent, però si en voleu un resum més complet de cadascun dels capitols podeu visitar aquestes entrades al bloc de n’Albert Baranguer ( I , II i III ) o també veure aquest petit vídeo o la entrevista a Naomi Klein (II i III) que li van fer aquest novembre passat a “La nit al dia”(com es troba a faltar!!!)

Ara em sembla que em toca llegir quelcom més light.