El videoclub del costat de casa, el Big Orange, abans conegut amb el estrany nom de Blockbuster es veu que no ha pogut aguantar la crisi i està en liquidació fins a final de mes. L’amo m’ha dit que per bé que cada cop es llogaven més pel·lícules, d’on realment feien diners era de la venta, la qual darrerament havia baixat molt i molt. Jo mateix era dels que de tant en tant baixava a llogar alguna pel·licula (baixar-les em fa molta mandra) però mai m’havia plantejat de comprar-ne cap. Així fins a final de mes, totes les pel·licules i jocs d’ordinador ja no estan en lloguer sinó en venda a un preu bastant rebaixat segons si son estrenes o no.

Encara que sap greu que tanquin, també cal tenir en compte que ara mateix els fem un favor traient-los el gèneru que no haviem comprat abans, i de moment encara quedaven algunes pelis txules, molts jocs de consoles, uns quants còmics i alguns pòsters.

La questió és que m’he gastat tots els diners que duia a sobre(30€) en tot això que veieu a la foto:

• Bowling for Columbine, el gran documental de Michael Moore que mai em canso de veure.
• Nómadas del viento, un documental molt maco sobre la migració de les aus que vaig veure al cinema fa uns quants anys
• El milagro de Candeal, una peli del Trueba sobre el viatge d’en Bebo Valdés a les faveles de Candeal a Salvador de Bahia
• TRON, aquell gran clàssic (recordo haver-lo vist a Pedagogia de l’Espectacle quan anava a 3er o 4rt de bàsica)
• i una samarreta del Nota que estrenaré demà mateix

Faig enveja, eeehh… i més que en faré demà amb la meva samarreta de “El Nota”… us deixo que he de triar quina peli miraré aquest vespre…

Aquí us deixo totes les fotos i les seleccionades

El pilar del tres de nou al descobert carregant el castell.

La clàssica foto de les mans que no he pogut evitar de fer.

Fent l’aleta

Els Castellers de Sants

El vano de pilars de comiat

La llum de la tarda al monument del centre de la plaça espanya.

Una parella estrellada?

Aquestes cases si que estaven a l’abast de la mà, però no de la butxaca.

Si algú vol veure si hi havia gaire gent aquí deixo la resta de fotos

Durant els ultims anys hi ha hagut dies en que semblava que alguna força extranya de l’univers tenia una sobredosi de cigalons barats i ens feia pagar les seves cremors. Espero que després de la imprescindible purga es trobi molt millor i ajudi a redreçar el camí per sortir d’aquest pedregar i evitar els que ens esperen.

missatges que veig pel carrer…

La tempesta d’aquest divendres des de sota una coberta de vidre.

Des de l’oficina mirant com creuen els vianants pel ‘pas’ de zebra aquàtic

En record del Petit Príncep, restaurat i feliçment retornat a la seva mestressa.

No tant per la foto sinó per la feina que em va dur fer la recepta dels cogombres farcits d’espinacs que vaig treure d’esferificacio.com, per sort en van sobrar i ja se que sopare avui

Com sempre passa amb aquestes trobades, on la gran majoria no ens hem vist mai en persona, el moment d’entrar al bar i endevinar qui dels parroquians és amb qui has quedat acostuma a ser bastant particular. Aquesta vegada els gravatars i que el bar estés buit va facilitar les coses.

Al racó de sota la tele ens vam ajuntar @estradamario, @oriolfb, @avalon_myth , @seikion, @drakon, @xineta(l’única noia!), @galu,@spconde, @luigix i un servidor. Després de una ronda de presentacions, repetida dos o tres vegades , vam estar molta estona xerrant de twitter, com no podia ser d’altra manera, però també d’un munt de temes al voltant de la xarxa amb molts i molts PPM (”palabros per minut”). Tampoc és d’estranyar perque tots estavem relacionats laboralment amb la informàtica, teniem bloc propi (excepte un) , afició als gadgets i estem “enganxats” a la xarxa

Després d’un parell de rondes de cerveses vam anar a sopar tapes i a seguir xerrant fins passades les dotze, moment a partir del qual vaig començar a tenir una intensa sensació de divendres que va fer que em quedés amb ganes de seguir la festa (la pseudo-ratafia que va demanar en @galu hi va contribuir decisivament) .

Ja ho vaig comentar que tota aquesta colla de personetes que cada dia em diuen coses des d’una finestreta petita del navegador són com una mena de família que et parlen , t’escolten, t’informen, recomanen música, et fan riure i una mica arribes a conèixer, per això l’unica pega va ser que em vaig quedar amb ganes de trobar altres persones que no van poder venir.

Vaig disfrutar molt, per això penso que ho haurem de repetir aviat, @luigix per quan la 2ª TwittParty :P.

Sense estar gaire pendent de si sera una cosa o l’altra perque és com allò de la filosofia irlandesa, mentre escolto en directe les evolucions de l’experiment m’ha cridat l’atenció que a les transicions posen la canço Right Here, Right Now de Fatboy Slim, que té un videoclip que sempre m’ha agradat molt i que en aquest cas no se si interpretar com una fina fina ironia o una broma macabra …en fi, vegeu-lo vosaltres mateixos.

Normalment no acostumo a comprar compulsivament, un costum ben generalitzat i promocionat arreu, sino que sóc dels que es miren i es remiren les opcions, les caracteristiques i almenys un parell o tres d’establiments diferents (grans i petits) abans de decidir gastar els quartos. De fet per mandra o per garrepa força vegades passa molt temps fins que m’acabo comprant quelcom que necessito i després penso que ho hauria d’haver fet abans.

Això fa que quan arribo a una tenda a comprar alguna cosa, sobretot amb temes tecnologics, resulta que se mes coses del producte que el venedor que me l’esta venent. A vegades reconeixen obertament que no en saben un borrall i es queden tant amples, altres fan l’esforç de mirar les instruccions i buscar una resposta, si hi ha més venedors a vegades et deriven a un altre (comodin del la llamada), i els pitjors, els que et menteixen descaradament amb el primer que els ve al cap encara que no tingui ni cap ni peus. Això genera una sensació d desconfiança molt gran i poques vegades hi he acabat comprant, a menys que sapiga que es exactament el mateix producte i sigui més barat o em caigui més a prop.

A mode d’anècdota, estant a la universitat, buscava una calculadora científica que tractes amb matrius de complexes (per electrònica) i vaig entrar en un basar d’aquests d’electrònica perque vaig veur que en tenien algunes. Li pregunto si tenen calculadores científiques que tractin amb “complexes” i la dependenta m’ensenya la casio típica amb la tapa de plàstic que feia frontisa i em diu : ” Hombre, esta es compleja”…. :S

És aleshores quan trobes a faltar el dependent que sap fer funcionar tots els productes que ven i et pot ensenyar els avantatges d’aquest envers aquell. Quantes vegades es treu un producte de la caixa, se li posen unes piles i es posa en marxa al teu davant? prometo que jo aixo ho havia vist, i no deu pas fer tant de temps….

No és que les grans superficies comercials necessariament impliquin aquesta mena de “tracte” envers als clients, però evidentment la rotació i la precarietat no facilita una atenció satisfactòria, és per això que si vull que em dediquin 20 minuts acostumo a anar al petit comerç. De fet algunes vegades hi he comprat més car precisament perque entenc que la diferència em compensa, però realment el tema dels horaris comercials (untema complicat) no m’ajuda gaire. L’any passat quan vaig anar al passi/xerrada del documental “Gran Superficie” vaig preguntar al ponent com es podien resoldre aquest problema i em va contestar: “qui ha de resoldre el problema de l’horari ets tu mateix”.

En fi, que estic d’acord amb el títol que li ha posat al post i a vegades ens ho busquem nosaltres mateixos, per això el repeteixo aqui. nanit

Per als interessats en la fotografia us recomano la exposició “Anònims” que en Xavi Padrós inaugura aquest proper dimats 9 de setembre fins el 4 d’Octubre a la galeria H2O al carrer Verdi 152 a Gràcia.

Jo hi aniré el dia de l’inauguració per aprofitar el vermut (^ ^) i veure si el dia 9 sera “el dia”.