Archive for the 'llibres' Category

La Doctrina del Xoc

La Doctrina del XocAquesta tarda he acabat de llegir “La Doctrina del Xoc” de Naomi Klein, un llibre que ja tenia ganes d’acabar perque el vaig començar a principis d’any i he anat simultanejant amb altres perque no el volia deixar a mitges, enduent-se el privilegi de ser el que més he trigat a llegir sense arribar a deixar-lo. Tenir set-centes pàgines no ajuda a carretejar-lo pel tren així que només el llegia abans d’anar a dormir, ja se sap, per desconnectar 😀

Naomi Klein em va impressionar ja fa temps a No Logo i em va deixar amb un desassosec que em va durar força temps, en aquesta ocasió ens introdueix el concepte de “doctrina del xoc”, la recepta necessària per tal d’introduir reformes econòmiques neoliberals profundes que instaurin un lliure mercat capitalista, independentment del sistema i les ideologies anteriors. Aquest estat de xoc, entès en medicina com un estat crític per a la vida, és el que fa possible desviar l’atenció de la població sobre les ràpides reformes que es porten de manera més o menys encoberta segons el cas, molt sovint mentre al mateix temps es va aplicant el necessari xarop de bastó. Tal com va dir en un discurs Milton Friedman, un dels pares de la teoria econòmica neoliberal de l’Escola de Chicago

“Només una crisi –real o percebuda com a tal- produeix una canvi veritable. Hem de desenvolupar alternatives a les polítiques existents per fer possible quan esclati una crisi econòmica que allò políticament impossible en una situació normal es converteixi en políticament inevitable”

Amb el temps s’ha comprovat que la naturalesa d’aquesta crisi pot ser diversa però igual d’efectiva. Després dels cops d’estat de Xile al 1973(tret de sortida dels experiments de l’Escola de Chicago) o Argentina (1976) , la repressió de la plaça de Tiananmen, l’atac a les torres bessones del 11S, les inundacions del Katrina o el tsunami d’indonèsia, tot va ser més fàcil per als qui movien els fils i tenien interessos econòmics. Em van semblar particularment curiosos els casos de com els “tractes” amb el Fons Monetari Internacional poden donar la volta al mitjó i aigualir completament les voluntats dels pobles. A Polònia, després que el sindicat de treballadors Solidarność pujés al poder mitjançant les urnes després de temps de repressió, al final es va veure obligat a grans privatitzacions i acomiadaments. O a Sud-àfrica, que després de tots els anys d’Apartheid i que la gent tingués el text de la “Carta de llibertat Sud-àfrica” penjat a casa seva, quan finalment el CNA ha estat al poder, s’ha trobat estat buit de poder per causa de les privatitzacions, fins el punt que l’elevat preu priva de l’accés a l’aigua corrent o l’electricitat a molta gent.

Durant tot el llibre es va fent referencia al cas de l’Irak, potser un dels casos més clars perquè el seguim veient a les notícies i perque encara tenim ben fresc a la memòria tota la gran mentida de les armes de destrucció massiva que es va repetir fins a la nàusea. Com explica Klein al principi del llibre, quan a mitjans dels 50 els EUA feien experiments de rentat de cervell, es pretenia mitjançant el shock psicològic de la tortura, esborrar tot el què hi havia abans per escriure-hi a voluntat. En el cas de l’Irak es va pretendre esborrar un país sencer i tenir una làmina en blanc per instaurar una “democràcia” capitalista, construida sobre un estat coporativista basat en la privatització de serveis en favor de les multinacionals (dels EUA), que servís d’exemple a la regió i en garantís les bones relacions. Igual que amb els experiments de rentat de cervell s’ha comprovat que esborrar es prou fàcil, tornar a escriure ja és molt més difícil.

Durant tots aquests mesos he tingut la temptació de parlar-ne abans d’haver-lo llegit del tot ja que l’actualitat que veiem cada dia no fa més que oferir oportunitats als qui viuen de l’economia del desastre. De fet buscant a la xarxa hi ha força gent que ha escrit ressenyes sobre aquest llibre, no deixa indiferent, però si en voleu un resum més complet de cadascun dels capitols podeu visitar aquestes entrades al bloc de n’Albert Baranguer ( I , II i III ) o també veure aquest petit vídeo o la entrevista a Naomi Klein (II i III) que li van fer aquest novembre passat a “La nit al dia”(com es troba a faltar!!!)

Ara em sembla que em toca llegir quelcom més light.

La construcció de la era atòmica

Ahir vaig acabar de rellegir el “La construcción de la era atómica” de Alwyn McKay, un llibre que forma part de la Biblioteca Científica Salvat i de la que en tinc diversos exemplars que m’han agradat molt. El problema és que són força difícils de trobar i per l’index n’hi ha molts que m’agradaria llegir. (no trobo ni enllaços)

Aquest parteix de principis del segle passat quan es van descobrir els efectes de la radiactivitat i es va començar a experimentar amb els àtoms i el seu nucli, detallant els passos que van fer una gran quantitat de noms com: Planck, Roentgen, Bequerel, J. J. Thomson, Pierre i Marie Curie, Rutherford, Geiger, Bohr, Heisenberg, Fermi, Compton, Openheimer i molts altres.

Segueix amb el moment en que la ciència va perdre pes davant els arguments militars de la segona guerra mundial arran de la possibilitat de la fissió nuclear, explicant quines decisions tècniques es van prendre en les diferents curses, sobretot la del colossal Projecte Manhattan, i quin paper hi representaven cadascun dels científics que hi intervenien, molts dels quals havien treballat junts abans de la guerra. Tota aquesta part sembla ben bé el guió d’una pel·licula ja que va simultanejant les explicacions dels progressos de tos plegats i explica com s’anaven movent amunt i avall algunes matèries com ara l’aigua pesada o els compostos d’urani per tal que no fossin capturats pels un o pels altres.

Després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, mentre va seguint la proliferació dels arsenals nuclears, es centra en l’àmbit industrial explicant els orígens i els tipus de les primeres centrals nuclears mostrant-se clarament a favor. Al final del llibre, escrit originalment l’any 1985 hi ha una petita ressenya sobre l’accident de Txernòbil, del que en mininitza els efectes. Aquest últim punt fa que et quedi un mal regust, perque et fa dubtar una mica de tot lo anterior, però vaja, veient que es torna a parlar del tema nuclear, tenia ganes d’estar una mica més assabentat, potser no prou perque m’he quedat amb ganes de més.

El juego de Ender

I afegeixo un altre llibre a la llista, ‘El Juego de Ender‘ d’Orson Scott Card. Un company de feina l’havia recomanat fa uns mesos i aquest dilluns vaig veure que el venien al quiosc per tres euros, estava clar. El vaig començar aquella mateixa tarda i de seguida em va enganxar com feia molt temps qeu no ho feia cap llibre. En tres dies ja m’havia llegit tres quartes parts del llibre i vaig veure que s’acabaria massa ràpid, de manera que me l’he anat guardant com el que es deixa lo més bo per menjar l’últim.

No diré res de la història, però m’ha agradat molt l’ambientació espacial, la societat que s’imagina per al món del moment, la manera com va relatant l’evolució del protagonista i sobretot, el que sembla un detallat curs pas a pas sobre com arribar a ser un líder amb totes les virtuts possibles i els mínims defectes. No és pas que sigui un objectiu personal meu, però em sobta veure que moltes coses bàsiques que explica semblin completament desconegudes als que si que pretén ser-ho.

Tot i que n’havia tingut una fal·lera fa força anys,feia temps que no llegia ciència ficció, potser ara em tornarà el cuquet. Pel que sembla, està previst que l’any que ve en facin una pel·licula. Si la fan com m’imagino no me la perdo.

El arte de la intrusión

Ja fa força temps, arran d’un post que vaig veure a caballe.cat on hi havia un seguit de consells de seguretat d’en Kevin Mitnick, em vaig descarregar en pdf(ja no hi hes) el seu últim llibre anomenat “The art of intrusion“. Aquest pdf ha estat a l’escriptori del meu ordinador quasi un any sencer sense que li faci gaire cas, segurament per la mandra provocada pel fet d’estar en anglès. Tot i així l’he acabat llegint, però en castellà. A principis de la setmana passada el vaig veure en una llibreria i no m’ho vaig pensar.

Buscant informació sobre l’autor veureu que és potser el hackers més famos que hi ha, sobretot per haver entrat a molts ordinadors estatals dels EUA i haver estat a presó un parell de vegades per aquest fet. El lilbre no parla però de les seves peripècies sinó que recopila una desena d’històries que altres hackers, coneguts i no coneguts, li han volgut explicar molt probablement per ser qui es. L’autor hi posa el criteri de selecció i control de veracitat per dir-ho d’alguna manera, ja que alguns dels atacs que explica no han trascendit i per tant algú els ha de valorar.

Recordo un dia que vaig anar a llençar el paper per reciclar i em vaig trobar un munt de cartes d’un dels meus companys de pis. Quan vaig tornar els vaig explicar que calia anar amb compte amb les dades personals perque mai no sabies on podrien anar a parar. Em van respondre que era un exagerat però no els vaig saber contestar res gaire convincent.

Després de llegir aquest llibre i quedar força esparverat de fins a on pot arribar la paciencia d’una persona amb un objectiu clar i definit, ja se m’acudeixen força més motius per protegir-se, tot i que pel que comenta el llibre, no els en cal gaire de paciencia ja que en general som bastant negligents amb tot el que te a veure amb la seguretat

Un llibre molt interessant que representa un toc d’atenció tant per a qualsevol persona que tingui el ‘modus vivendi’ al voltant dels ordinadors com un usuari que l’utilitzi fer les seves coses, que al final són les que tenen valor valor

Bookcrossing?

Ja fa força temps que es va començar a sentir a parlar del book-crossing com una nova forma d’accedir a la lectura, compartint llibres, o alliberant-los, com anomenaven al fet de deixar un llibre al carrer tot esperant ser trobat. Recordo que em vaig apuntar a un parell de webs on representava que s’anava actualitzant una llista de llibres alliberats i on podies consultar el recorregut que anaven actualitzant els que s’anaven trobant els llibres. Va estar sortint a mitjans de comunicació durant força temps, tots dient més o menys el mateix, que si hi havia un arbre amb un forat, que si això que si allò… Reconec que vaig estar una temporadeta mirant a veure si em trobava algun llibre alliberat però cada vegada menys.

Aquesta tarda en sortir de la feina m’he trobat un llibre al carrer. Malgrat que fa temps que no segueixo l’actualitat d’aquesta moda, el fet que estés dins d’una paperera em fa sospitar que no era aquest el cas. Una paperera per definició semblaria un bon
lloc per a un llibre però no pas si esta plena de deixalles. Una excepció es pot veure als vagons de Renfe, on les papereres acostumen a estar buides, i serveixen per desar els diaris gratuits que llença la gent amb un atac sobtat d’ordre , fins que algú altre els agafa. Pel que costa el diari , jo prefereixo donar-lo a qui tingui al costat ja que em fa rabia que la gent tingui tanta mentalitat de ‘usar y tirar’, sobretot tenint en compte que amb el què t’ha costat no és que puguis dir que és teu.

El llibre en questió és ‘Minoria Absoluta al país del tripartit‘ d’en Toni Soler , Manel Lucas i Queco novell i la colla del programa de RAC1 que malgrat no l’he escoltat mai, sempre me l’han recomanat, i veient del pal que van a ‘Polònia‘ no m’estranya. L’he estat mirant una mica per sobre i com que esta editat a l’abril de l’any passat hi ha moltes coses que ja estan una mica passades, sobretot tenint en compte que ja no hi ha tripartit. Tot i que ja es veia que ni bookcrossing ni res de res, m’ha fet peneta veure’l a la paperera i he volgut fer d’anti Guy Montag i me l’he endut a casa. Segur que estara millor.

Llegir per escriure

Acabo de llegir el llibre regal de Sant Jordi, ‘El Club Bilderberg’, un assaig que em recorda molt aquell discurs d’en Arcadi Oliveres arrel del Prestige que va córrer per la xarxa fa un temps i on s’explicava la relació entre certs personatges molt influents i les grans empreses i interessos que hi havia al darrera, engarçant un tema amb un altre que presentava un panorama força inquietant . El punt que veig en comú entre els dos textosé s el munt d’informació que dóna sobre temes que no acostumen a ser vox populi, com per exemple quins interessos particulars tenen tant càrrecs públics com privats de les entitats que tallen el bacallà o les causes de “les coses que passen”, entenent que poques coses passen perque si. Em refereixo a aquesta mena de temes que afecten a tothom i que es vesteixen com a cojunturals però que sempre acaben afavorint als mateixos: digue-li el preu del diner, les privatitzacions, la política de vivenda, els models d’oci (perquè no intreressen els bars al centre?), les modes, les comoditats…Tot i que el llibre és una mica pesat en la primera part, on enumera tots els integrants de les diferents societats internacionals(fins dos pagines seguides de noms amb tots els carrecs que ostenten), la segona part explica coses interessants sobre com es crea opinió i es controla a la gent, ja sigui amb el dni, les tarjes de crèdit, l’eliminació del diner en efectiu, les noves necessitats, la sensació d’inseguretat o fins i tot la implantació de xips al cos. Malgrat tot he de reconèixer que el que diu ho he agafat una mica amb pinces, ja que en certes parts, amb un discurs molt yanqui, carrega les tintes contra en Michael Moore i en Noam Chomsky, assegurant que son titelles dels les institucions que denuncia(les tipiques com ara FMI, BM, OMC) i que pretenen desarmar i desestabilitzar els EUA amb intenció de debilitarlos per facilitar la vinguda d’un govern global. De les intencions dels que manen no dubtaré, però d’aquestes dues persones m’haurien d’explicar coses molt més concretes per desprestigirarme-les.

De fet pensava parlar més del llibre que he començat a llegir, molt més lleuger en contraposició però que per diversos motius em farà pensar bastant, ‘La blogosfera hispana: pioneros de la culturea digital’ que podeu baixar d’aquí. Havent llegit només una viatge de tren pinta molt i molt interessant i adient.. Ja en diré alguna cosa més.

Tants caps…

Aquesta tarda he tingut una de les frequents converses surrealistes que acostumo a a tenir a la feina, aquesta vegada però amb el que més mana a la meva planta, de la que n’han sortit algunes perles que m’agradaria fer constar. A la pregunta típica de “com va tot plegat?”, que sempre intento no contestar verbalment, se m’ha adelantat ell mateix dient-me que no calia que contestées perque ja li havien dit que jo era un pessimista, al que jo li he respost que era mentida i que serien “malas lenguas”. No em vull estendre en aquest tema, que ja te força intríngulis, però en aquest cas he de dir que permetre, fomentar, i al temps, voler ignorar certes situacions per deprés tenir la barra de dir “Es Lo Que Hay” (ELQH), no em sembla pas optimisme, sinó més aviat inconsciència.

Fa uns quants dies un company em proposava : “-Agafa deu persones del teu entorn a l’atzar. Ara intenta posar-les d’acord…A que és molt complicat i sovint no es pot? Doncs imagina’t posar d’acord a tot el món, és impossible, seria de bojos pretendre-ho… “. Reconec que en aquell moment em va sobtar, sobretot amb la convicció que ho feia.

Avui he començat a llegir un d’aquells llibres que potser no em convindria llegir, i menys abans de nadal, L’informe Lugano de Susan George. De seguida m’he trobat coses com aquesta , parlant dels que manen al món :

“Un breve inventario de las instituciones globales existentes muestran que la mayoría de ellas no tiene ningun valor para escapar de los peligros que acechan. Y podrian ser peor que inutiles en tanto que transmiten una falsa seguridad. Vivimos hoy en un mundo tragicamente mal gestionado”.
Susan George

Una de les coses de les que un ‘pessimista’com jo més em queixo, i mentre parla de les grans institucions que manen el món , recordo el plantejament del meu company, i fent el raonament invers, entenc la forma com manen els meus caps. A veure com se’m posa el llibre aquest….

Llibres

No sé quin dia va ser de la setmana passada que vaig pensar que no només encara no havia actualitzat la versió de wordpress, sinó que també hi havia funcionalitats noves en la versió 1.5 que ni tan sols havia provat, per exemple la gestió de pàgines independents dels posts. Alhora feia temps que malgrat anar llegint llibres que m’havien agradat força no m’havia dedicat a dir-ne res a la categoria de llibres, sobretot perque quan ja n’estic llegint un altre no em ve gaire de gust parlar de l’anterior. I pensant pensant se’m va acudir que podria crear una pàgina amb els llibres que vaig llegint endreçats de forma cronològica, així en tindria un registre, que tal com tinc les neurones ultimament, cada cop em sembla més necessari.

Després de fer l’esforç d’anar tirant endarrera en el temps recordant els llibres, m’ha sortit aquesta llista, en la que al final de tot també hi he posat altres llibres però desordenats. Incloent un apartat amb els que vaig llegir en plena fal·lera antiglobalització i dels quals he tret moltes frases que deixo anar de tant en tant per ‘rajar una mica’ del sistema, com per exemple “si pagas con cacahuetes contrataras monos”, “al que trabaja no le queda tiempo de hacer dinero” o “la justicia es como una navaja que nunca hiere al que la maneja”. Potser continuaré posant coses a la categoria de llibres, però només dels que em vingui molt de gust o que vulgui destacar especialment per alguna txorrada amb o sense importància.

Clova

“La Nina va tancar els ull. Es va escalfar contra la flassada i encara es va arraulir més, acostant els genolls cap al pit. Li agradava estar així. Sentia la terra, fresca, sota seu, que la protegia – la terra no la podia trair. I sentia el seu cos recollit, tancat sobre ell mateix com una carculla – això li agradava- era clova i animal, refugi d’ella mateixa, ho era tot, per a ella mateixa ho era tot, res no li podria fer mal mentre continués en aquella posició; va obrir els ulls i va pensar: ‘No et moguis, ets feliç’ .”

Pispo aquestes paraules del llibre ‘Sense Sang‘, d’Alessandro Baricco, per intentar representar un moment assegut a la plaça en un banc, amb el sol ponent-se, les xancles tretes, acabant de passar les ultimes pàgines amb la ma dreta mentre a l’esquerra una cigarret. Hi ha moments impagables, llibres també.

Yann Tiersenn – La Muette

Veritat, Justícia i Reparació

Avui, com ve essent habitual últimament, arribo a casa que el cap em bull de idees que tiben cap en direccions diferents, de totes formes hi ha massa coses com per no comentar-les.

En primer lloc, per una vegada em sap greu no haver engegat la televisió i haver-me perdut el poder escoltar la veu de la presidenta de l’associació de les víctimes de l’atemptat de l’onze de març, Pilar Manjón, fent el seu discurs a la Comissió d’investigació del Congrés, que ella mateixa va resumir amb aquestes tres exigències: Veritat, Justícia i Reparació. Tot i així, aquest matí m’he escaquejat de la feina per llegir-me’l sencer, realment val la pena invertir-hi una estoneta. Ja fa molt de temps que penso que els polítics i la política sembla que visquin en un planeta propi, que només es mouen per uns interessos sobre els que no tinc les ganes d’investigar perque no farien més que reafimar el despreci que em mereixen molts dels nostres governants, i de retruc, en com pot ser que ens deixem manar d’aquesta manera per aquesta colla d’impresentables, quedant nosaltres mateixos en una situació compromesa que no volem afrontar. Per això el discurs , separant-me una mica de la tragèdia que ha portat tota aquesta situació, em sembla un crit eixordidor d’uns ciutadans, que en aquest cas tenen més dret que ningú, dirigit a uns polítics no no assumeixen els seus deures. Un crit que de tanta fermesa i claredat amb que ha estat expressat els ha fet obrir momentàniament els ulls, i per la mica de dignitat que els queda s’han disculpat. Tot i així no els ha durat pas gaire, perquè de seguida ja tornen al que estan acostumats, com diu algú, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. De veritat, si trobeu un moment de calma, llegiu sencer el discurs.

En un altre àmbit, avui he tornat a la biblioteca els llibres que havia agafat l’últim cop, ‘I a tu, què t’importa‘, d’en Josep Maria Terricabras i ‘Administrating Linux’. Últimament he adoptat la tècnica d’agafar en préstec dos llibres, només dos, un per llegir al tren i l’altre per saciar els atacs de frikisme que em sobrevenen en qualsevol moment. En la última tria no n’he tingut pas cap, i he de reconèixer que el de linux ni tan sols l’he obert. Potser caldria reflexionar en el fet que els llibres, a més de tenir-los, cal llegir-los, perque m’he quedat ben bé igual. Pel que fa al d’en Terricabras, reconec que el vaig agafar per la sorpresa que em va causar el títol, ja que malgrat que l’autor em sonava, no el coneixia ni en tenia pas cap referència. I aquest si que no m’ha deixat igual, de fet m’ha tocat molt la fibra, tant que un cop el vaig acabar el vaig tornar a començar. Tracta sobre els valors, així en genèric, sense entrar a parlar de cap en concret més que per exemplificar breument el que argumenta. Coses que m’han quedat després de llegir-lo:

  • que hauria de parlar menys i actuar més
  • que els exemples, i jo en sóc molt d’argumentar amb exemples, no ho són tot,
  • que no cal plantejar-se i replantejar-se les coses constantment,
  • que per tenir opinió pròpia cal estar cada cop més a l’aguait,
  • que els problemes i els inconvenients són la resistència que justifica el moviment

Vaja, que no és un llibre que deixi pas indiferent

I finalment, com a anècdotari del dia, avui per fí, després de quasi un mes, he portat el cotxe a arreglar. Ha hagut de venir una grua perque ni tan sols s’engegava. Durant el trajecte he tingut una conversa prou agradable amb el conductor que m’ha dit que dos carrers de casa meva hi ha un taller d’un tal Dani que es veu que és molt bon noi i que treballa molt bé i que a un carrer hi tinc el millor txapista de sabadell (txapero no, txapista), que si ho hagues sabut no m’hagués calgut pas de trucar una grua. A més ha resultat que també havia estat treballant en ambulàncies, així que ja hem tingut una estona entretinguda. Per altra banda, al sortir d’agafar els llibres de la biblioteca, de cop i volta sento com una música que no identifico d’on ve i que m’estranya moltíssim, per coneguda i per estar en una biblioteca. Fent gestos pregunto al vigilant de la porta d’on venia la música i mentre se m’acosta identifico que és en Goran Bregovic i comencem a xerrar. Que si a la plaç reial hi ha uns músics de carrer que es veu que són molt bons, que si gato blanco gato negro, que si per aquí per allà…Pot semblar una tonteria, pero m’ha fet adonar que si la gent tinguéssim na miqueta més de temps lliure per poder preocupar-nos de parlar, entrendre i conèixer als que ens envolten, tot aniria molt millor, potser no caldria que hi hagues gent que fes discursos, ni els polítics serien com són, ni jo hauria de trucar una grua perque coneixeria el Dani que es molt bon noi i els caps de setmana aniria a escoltar música dels balcans a la plaça reial amb el vigilant de la biblioteca.

sona : Goran Bregovic – C’oc’ek