voluntat per a decidir lliurement
A la oficina la gent sovint porta galetes pel seu aniversari. Avui, curiosa sincronia, al google celebraven el 40e aniversari de Sesame Street amb un logo amb el Monstre de les Galetes…i jo tenia tota la safata sencera a la meva taula…
No me les he menjat pas totes jo, ho prometo… només unes quantes…
Avui tanco una etapa professional de vuit anys i mig a el Periódico de Catalunya com a programador web. Una temporadeta força llarga en la que hi ha hagut moments de tot però de la que intentaré quedar-me només amb els bons.
Seguirem alimentant les amistats amb dinars i cerveses mentre repassarem batalletes que amb el temps cada vegada ens faran més i més gràcia. En aquest món internàutic no és un adeu per sempre sinó un a reveure fins el proper post, el proper twitt, la propera foto i el proper xat on em trobareu. Una abraçada.
albert
Com a recordatori personal del dia d’avui no se m’acut res millor que la lletra d’aquesta cançó d’un gran grup català, Tancat per Defunció, Llença’t-hi
Estaves pres, estaves prés
I Viure és sempre tan necessari
Ara estàs llest, mil hores desitjant
Hi ha una nova vida, al teu davant
Era l’última vegada que veies la seva cara
I va fer-te un solitari al allunyar-se
Però perdre és sempre tan necessari
Per començar a saber el que és viure
Llença-t’hi, Llença-t’hi
Moltes més coneixeràs
Moltes més hauràs de perdre
Llença-t’hi, Llença-t’hi
I temps nous s’iniciaran
I temps vells s’acabaran
No esperes arribar a un lloc concret
Ets perdut, però tornaràs a ser fort
Sense atur, anem coneixent el camí
Ara has d’oblidar i seguir…
Hi havia dos trens separant-se amb dirreccions oposades
L’un s’enduia els seus ulls, l’altre encara no ha arribat
L’un va anar al Nord,
L’altre, qui sap a on, qui sap a on!!
Llença-t’hi, Llença-t’hi…
Aquest matí, com els col·legis, torno a la feina despres de molts dies de vacances. Em sembla que he desconnectat una mica massa, per això ahir llegint mentre pensava en la tornada a la feina em va cridar l’atenció aquesta cita de Viktor Frankl :
Quien tiene un porqué para vivir
puede soportar cualquier cómo
Em va sobtar molt perque fa temps, alguna vegada (unes quantes) havia dit que m’interessava més el COM que no pas el QUÈ, deixant de banda el PERQUE de manera incomprensible i potser massa inconscient. Anoto el pensar-hi una mica més com a bon propòsit per al 2008 al costat dels ja tradicionals de cada any.
Fa uns deu dies que amb motiu de l’ultima cursa de la F1 a la feina vam començar a fer una porra sobre quin seria el podi, i per tant el resultat final del campionat del món. Hem participat 24 persones , que a tres euros per aposta fan la bonica suma de 72 euros, no esta pas malament. La meva aposta es Raikkonnen, Massa, Heidfeld, basicament perque pensava que en Alonso i en Hamilton toparan i se n’aniran els dos fora de cursa, deixant el camí lliure per a que Ferrari guanyi inesperadament, a l’estil final de la Champions entre el Bayern i el Manchester d’ara fa uns anys. A hores d’ara ja se que Massa té la pole, que Hamilton és segon, Raikkonen tercer i alonso quart. Si vull guanyar la porra he de dir que Alonso i Hamilton toparan directament a la primera curv, perque sino difícil. En fi, que hi hagi sort, a la porra és clar.
Tot just acabo d’arribar a casa sortint de la jornada de feina que vaig començar dilluns al migdia i he acabat dimarts a quarts de 8 del matí. De tant en tant ja ho fem això per no perdre el costum, aquesta vegada però, ni he fet el rècord d’hores seguides (esta en 26 hores) ni he passat els nervis d’altres ocasions. Després sempre surten coses super urgents i prioritàries sovint sobrevalorades en comparació amb les possibles durant el procés. Tot plegat, es podria dir que ha anat bastant bé. Ara fins la propera
Pensant en dreceres de teclat, la de gravar l’utilitzo bastant….
Al meu grup de taules (el tipic de quatre llocs de treball) hem posat un tauler d’escacs en una punta per jugar una partida entre nosaltres i tots els de l’oficina que van passant per davant nostre cada cop que van al WC. L’unica norma és que no es pot fer dos moviments consecutius. No és que sigui molt geek, pero em va fer pensar en un post que vaig llegir fa temps sobre com NO tractar-los a la oficina per tal que se sentin bé. Aquesta idea n’és una de bona
Avui estic de festa després que el cap de setmana passat treballes unes 36 hores de 48. Ahir al matí em trobo aquest anunci a la pça Tetuan
Conversa amb dos caps en un ascensor:
- Què? Com va tot?
- Com sempre.
- Hi ha hagut una mica d’embolic oi?
- Mmmm…Com sempre…
- Però si haguessis de posar un adjectiu, quin diries?
- M’agraden més els adverbis
Hi ha gent que no s’adona que si als ascensors es parla del temps no és perque la gent tingui una la fal·lera metereològica, sinó perque quina mena de conversa pots tenir en un lloc on saps que hi estarà un minut escàs. Enlloc de parlar de la manca de pluges, la reserva hidrològica dels pantans o qualsevol dels aspectes col·laterals del debat sobre el canvi climàtic, els dóna per preguntar per la feina. Són aquests quaranta segons fins on arriba l’interè per les pròpies responsabilitats?? Cada tema hauria de tenir el temps que es mereix ,i si no hi ha temps, doncs es busca o s’aplaça fins un millor moment. En resum i con a consell general, no tractar mai temes importants als ascensors.
Loading ...www.flickr.com
|
Ultims comentaris