Ahir que no vaig treballar perque la oficina es canvia de lloc, vaig aprofitar per anar a veure als excompanys de feina de El Periódico tot fent unes canyes a l’inigualable Cafè del Centre i després dinar al Nihon Sakari (c/girona 88), un restaurant japonès on anava a dinar dos i fins i tot tres vegades a la setmana, per bo i per baratu (no només ho dic jo també altres i altres). La carta no ha canviat gens i encara vaig demanar de memòria…l’amo i algun cambrer es van recordar de nosaltres, però no se si hi van caure que feia mesos que no hi anavem… tot va ser com un faixback d’aquells curiosos amb sorpresa inesperada inclosa.
No he estat pas a totes les convocatories espontànies, de fet només vaig sortir al carrer després de la final de Roma, pero aquest Barça és molt gran i anirà passant el temps però aquest més del maig el recordarem sempre, pel 2-6 al Bernabeu, per les semis del Chelsea superades amb el gol d’Iniesta, per la Copa del Rei guanyada a un gran Bilbao, per la lliga i per l’exhibició de la final de la Champions davant el campió vigent.
Reconec que d’un temps cap aquí em sento més culer que mai. Visca el Barça i visca Catalunya!!!
Malgrat que només vaig poder anar-hi el divendres per la tarda i una estona el dissabte al matí, coincideixo amb altresassistents en que la Festa de presentació de la Ubuntu Jackalope al IES Nicolau Copèrnic de Terrassa va ser tot un èxit. El dissabte al matí , no vaig anar a cap de les xerrades perque em vaig quedar al hall parlant amb altres assitents, entre ells els de tuxbrain que per la tarda van donar la de OpenMoko i que em van fer les dents força llargues amb el telèfon Neo Freerunner.
Malgrat no asssitir a les xerrades del matí , estar xerrant i pululant pel hall em va produir una sensació molt grata, un sentiment de pertinença al trobar-me entre molta gent amb qui compartim certs valors, una admiració per conèixer altres projectes relacionats amb el programari lliure que també treballen per crear nous espais de llibertat i un alleujament del meu pessimisme congènit en veure el potencial que representa que cada cop hi hagi més gent al vessant del programari lliure (sobretot gent molt jove). En fi, que em vaig estovar una mica, ho reconec. Per això em sap molt greu no haver pogut estar durant tota la festa tot i que amb el que vaig veure ja en tinc prou per felicitar als ubuntaires catalans que van organitzar la festa.
Ahir vaig anar de calçotada familiar a Lleida, on apart de menjar fins a no poder més, vaig fer aquestes fotos. Quedarà pendent per un altre post el un tutorial per encadenar patates després de la lliçó magistral del tiet Miquel.
Els calçots, enganxats amb l’infalible mètode Miquel per donar-los la volta, que he exportat amb èxit a altres calçotades (sobretot les multitudinàries com la dels 1100 calçots de fa uns anys a Lo Palauet)
Aquest cap de setmana passat el vaig passar pel Solsonès, fent esquí de fons a Tuixén per primera vegada a la vida el dissabte al matí, celebrant el carnestoltes al vespre amb algunes disfresses molt i molt currades i dinant carn a la brasa el diumenge. Un cap de setmana molt txulo, llevat de quan vaig perdre els papers intentant fer anar els esquis de fons com si fossin els d’alpí que havia conegut fa anys i quan em van arribar les inevitables agulletes molt abans que a tothom. Aquí us deixo un video (que dificil que és a vegades fer un video i que el so d’ambient no et faci una mala passada) i algunes fotos:
No se si hi aniré un altre cop a fer esquí de fons perque ho vaig trobar duríssim, el que segur que faré es tornar a visitar el Solsonès perquè em va agradar molt.
Aquest dissabte, malgrat el fred que feia i estar mig empiocat, vaig anar a celebrar els aniversaris d’en Juanillo i l’Ester al clàssic “Merendero Font de de Les Planes“, el típic lloc on quan et diuen d’anar-hi no et sembla gaire bona idea, quan hi arribes ja comences a recordar l’última vegada, i al cap de mitja hora, davant les brases amb el got de vi a les mans ja t’és igual tot. Aquesta vegada per ser fidels a la tradició la vam liar bastant, d’entrada rememorar el naixement de Lo Tio Pep com a himne de Ganàpies, seguit d’altres clàssics com El Chipi – Chipi, Las nadadoras o “Vine l’Autonoma amb mi”, i aprofitant que en Pablo i en Xavi havien dut la guitarra i en Cesc el Saxo pel mig amb versions de Madness () , The pogues i La Pantera Rosa. Qui el tingui com a friend al flickr podrà veure totes les fotos aquí pels que no, aquí us deixo un video:
Recordant l’Autònoma i Ganàpies, aquest matí un ocellet m’ha dit que el Quiñonero ara només se’l coneix amb el nom de “El Bar de ciències”…. i que “El gran del Muti” ara es diu “el capitalista” o en castellà “el comemierda”… on anirem a parar…
Ahir al vespre vaig anar a la primera trobada de twitter de Sabadell (fotos d’en luigix) , una convocatòria que es venia parlant de fer ben bé des de principis d’abril però que s’havia anat retrasant. Finalment ahir , després d’haver fet fins i tot una enquesta per decidir el dia, ens vam trobar a les vuit del vespre al Wild Geese, un pub irlandès ben conegut per alguns dels assistents que potser haurien d’anar pensant de comprar-ne accions.
Com sempre passa amb aquestes trobades, on la gran majoria no ens hem vist mai en persona, el moment d’entrar al bar i endevinar qui dels parroquians és amb qui has quedat acostuma a ser bastant particular. Aquesta vegada els gravatars i que el bar estés buit va facilitar les coses.
Al racó de sota la tele ens vam ajuntar @estradamario, @oriolfb, @avalon_myth , @seikion, @drakon, @xineta(l’única noia!), @galu,@spconde, @luigix i un servidor. Després de una ronda de presentacions, repetida dos o tres vegades , vam estar molta estona xerrant de twitter, com no podia ser d’altra manera, però també d’un munt de temes al voltant de la xarxa amb molts i molts PPM (“palabros per minut”). Tampoc és d’estranyar perque tots estavem relacionats laboralment amb la informàtica, teniem bloc propi (excepte un) , afició als gadgets i estem “enganxats” a la xarxa
Després d’un parell de rondes de cerveses vam anar a sopar tapes i a seguir xerrant fins passades les dotze, moment a partir del qual vaig començar a tenir una intensa sensació de divendres que va fer que em quedés amb ganes de seguir la festa (la pseudo-ratafia que va demanar en @galu hi va contribuir decisivament) .
Ja ho vaig comentar que tota aquesta colla de personetes que cada dia em diuen coses des d’una finestreta petita del navegador són com una mena de família que et parlen , t’escolten, t’informen, recomanen música, et fan riure i una mica arribes a conèixer, per això l’unica pega va ser que em vaig quedar amb ganes de trobar altres persones que no van poder venir.
Vaig disfrutar molt, per això penso que ho haurem de repetir aviat, @luigix per quan la 2ª TwittParty .
Ahir diumenge pel matí vaig anar per primer cop al 5è festival de Sopes del món que s’organitza a Nou Barris, una trobada on es presenten vora una cinquantena de sopes de diferents parts del món i es poden degustar per un preu simbòlic. També pots colaborar comprant per uns 5 euros una mena de tassa/plat de ceràmica conmemoratiu que ja ve equipat amb un cordill per dur-lo penjat del coll. A més , totes les receptes es poden trobar en un llibre que es troba a la venda
A dos quarts de dues es va donar la sortida i la multitud es va abocar a les taules on hi havia les olles. Per badar uns minuts vam perdre passada i vam estar una estona fins que vam poder omplir la casssoleta per primera vegada, sopa d’espàrrecs, una mica salada per al meu gust. Després ja va anar més agil la cosa i en questió de 20 minuts vaig arribar a probar quasi una desena de sopes diferents, entre la que cal destacar la última, una sopa de peix i calamar amb tinta molt i molt bona. No cal dir que la proposta és molt bona, en tots els aspectes, l’apunto a les cites anuals a no deixar passar.
Ahir vaig fer una costellada i una calçotada en un mateix dia.
La costellada la vaig fer a Terrassa aqui:
a la cruïlla de la carretera Rellinars amb l’Abat Marcet gràcies a una tapa metàl·lica que relliscava a més no poder. Tot i aixecar-me de seguida , em vaig endur una bona patacada que encara em molesta força a hores d’ara. Unes senyores que em van veure i van aguantar estoicament el riure em van comentar que era la segona persona que queia al mateix lloc aquell matí, que era una vergonya i que hauria de denunciar a l’Ajuntament. Sempre el verb haver…
I la calçotada, que inicialment s’havia de fer al Torrent de l’Escaiola a Matadepera (nom de mal presagi per a un dia de caure pel carrer), però que per manca de previsió i la gentada que havia pensat el mateix que nosaltres, es va haver de traslladar sobtadament a la Riera dels Nesprers a Mura, amb el patir de no dur gaire benzina i deixar penjat a Terrassa qui es va presentar dues hores tard i sense cotxe al punt inicial.
De la calçotada en quedarà el record de la manera com el Xavi i la Meri donen les bones notícies en públic Felicitats!!!
Loading ...
Ultims comentaris