El videoclub del costat de casa, el Big Orange, abans conegut amb el estrany nom de Blockbuster es veu que no ha pogut aguantar la crisi i està en liquidació fins a final de mes. L’amo m’ha dit que per bé que cada cop es llogaven més pel·lícules, d’on realment feien diners era de la venta, la qual darrerament havia baixat molt i molt. Jo mateix era dels que de tant en tant baixava a llogar alguna pel·licula (baixar-les em fa molta mandra) però mai m’havia plantejat de comprar-ne cap. Així fins a final de mes, totes les pel·licules i jocs d’ordinador ja no estan en lloguer sinó en venda a un preu bastant rebaixat segons si son estrenes o no.
Encara que sap greu que tanquin, també cal tenir en compte que ara mateix els fem un favor traient-los el gèneru que no haviem comprat abans, i de moment encara quedaven algunes pelis txules, molts jocs de consoles, uns quants còmics i alguns pòsters.
La questió és que m’he gastat tots els diners que duia a sobre(30€) en tot això que veieu a la foto:
Bowling for Columbine, el gran documental de Michael Moore que mai em canso de veure.
Nómadas del viento, un documental molt maco sobre la migració de les aus que vaig veure al cinema fa uns quants anys
A hores d’ara suposo que tothom esta al cas que avui inauguren el LHC (Large Hadron Collider), el nou accelerador de partícules del CERN que ens ha d’ajudar a resoldre grans preguntes pendents… o no, perque es veu que hi ha gent que diu que quan el posin en marxa es crearà un forat negre que ens engegarà a tots pastar fang.
Sense estar gaire pendent de si sera una cosa o l’altra perque és com allò de la filosofia irlandesa, mentre escolto en directe les evolucions de l’experiment m’ha cridat l’atenció que a les transicions posen la canço Right Here, Right Now de Fatboy Slim, que té un videoclip que sempre m’ha agradat molt i que en aquest cas no se si interpretar com una fina fina ironia o una broma macabra …en fi, vegeu-lo vosaltres mateixos.
Tota aquesta setmana que tinc com un desasossec cada vegada que escolto les noticies i m’assabento de com van (o diuen qeu van) les coses. Des que la setmana passada va caure a les meves mans un exemplar del llibre “Calor: Como parar el calentamiento global” i vaig llegir quantes particules per milió de CO2 (440) es necessiten per augmentar 2 graus la temperatura mitjana de la terra i quins serien els seus efectes(estem a 385 ), cada vegada que veig algun polític dient quelcom sobre el canvi climàtic i les reduccions d’emissions o el peak oil i la dependencia del petroli, m’agafa com una fluixera estranya, com una mena de depressió que m’incita a fer alguna cosa inmediatament, la que sigui. De fet no tinc clar en quina de les 7 fases d’acceptació del zenit del petroli em trobo: em moc entre la culpa, la depressió i la ràbia
A mida que vaig llegint més i més, i amb aquest estat psicològic , veure una foto dels caps d’estat del G8 plantant un arbre a Japó i comprometent-se a reduir la meitat de les emissions de CO2 per a l’any 2050, em sembla un insult indignant. Reduir les emissions en un 50%, respecte a que? les d’ara?, les del 1980? les que vam dir(alguns) a Kyoto?. Caldria tenir en compte molts més paràmetres i amb un horitzó molt més proper per poder veure si les mesures tenen l’efecte desitjat i tenir temps de corretgir-les i ampliar-les. Espero de veritat que la no-linealitat dels ecosistemes i les seves retroalimentacions positives no ens donin una desagradable sorpresa d’un dia per l’altre.
Tinc un munt de preocupacions voltant pel cap, rellegeixo el post i no diu tot el que vull dir, m’agradaria expressar-me millor, però ara mateix en soc incapaç.
Per cert no us perdeu el video de Oily Cassandra al que fa referencia, així com els del recull que en fa SubtUtiles,
Després dels comentaris al primer post sobre els motius pels quals escric poc, potser no caldria aquesta segona part, però ja la tinc escrita i no vull deixar de rebre més comentaris valuosos, que veig que us ha agradat el tema :P. Som-hi
2. L’anàrquica gestió del temps lliure i el comprometre’m alegrement a un munt d’activitats que després m’atropellen.
No tinc unes rutines diaries fixes, a part de la feina, que em permetin planificar el temps lliure per saber minimament de la quantitat que en disposo, així costa molt trobar el moment d’escriure o sovint et trobes amb l’altre clàssic, quan en tens ganes no pots. Mai he sigut dels que manté al dia una agenda i totes aquestes eines del tipus GTD les trobo molt interessants però no em cuallen.
M’agrada més tocar àmbits diferents que aprofundir exclusivament en un únic tema, però sovint tots plegats requereixen més temps del que tinc i augmenten els conflictes d’agenda, provocant stress innecessari i sovint havent de descartar coses, quedant mig retratat(o del tot)
Si que agafo però, altres rutines que no tenen un resultat tangible i em treuen temps. Estar subscrit a quasi 300 feeds i estar en una desena de xarxes socials i altres tantes llistes de correu, encara no se si m’ajuda o em perjudica.Sense oblidar les tasques de manteniment informàtic que cal fer de tant en tant, ja sigui del servidor web allotjat a casa, del proxy de guifi, de les fotos, etc, etc…
és característica dels procrastinadors el voler fer tant bé les coses que mai hi ha el temps, les eines o els recursos necessàris i imprescindibles per fer el que vols fer de la manera que ho vols fer, deixant-ho per més endavant. Aquesta imatge de la dreta es la que porto com a fons de pantalla del telèfon mòbil per mirar de recordar-me que el que no faci avui, té un risc elevat de que quedi per fer, tot i així n’hi queden força.
No és que vulgui escriure més sovint, perque si no escric, doncs no escric i llestos, però si que l’organització del temps és un aspecte que m’agradaria millorar en general. Si de retruc escric més sovint, faig exercici regularment, llegeixo més o qualsevol altre bons propòsit, millor que millor. Algun bon consell?
Fa uns dies que vinc fent una llista mental dels notius pels quals últimament no escric gaire en aquest blog. De més a menys pes seria aquesta: (parteixo el post en trossos perquè m’ha sortit molt llarg)
1. No tenir decidit quin nivell de privacitat vull tenir a la xarxa, i per tant, què vull explicar i a qui. Des que vaig començar el blog, quasi fa cinc anys, m’he amagat darrera un nick tal com era majoritari en aquella època, però aquest anonimat fictici no m’acaba de fer el pes. per començar:
No és gens dificil averiguar el meu nom
Hi ha temes personals sobre els que no escric perque se qui ho llegirà i això em provoca una auto-censura. Fa un temps sabia fins i tot quines adreces ip tenien alguns dels meus lectors
Hi ha temes més tècnics que no se com encaixar. Els coneguts no entendran res i els qui m’interessa que ho vegin/critiquin/valorin no ho associaran a la meva persona, a més, fer servir un nick a fòrums professionals no em sembla professional. De fet en xarxes socials de contactes professionals tipus xing o linked-in hi tinc públic el meu currículum però no es menciona aquest blog i a l’inrevés tampoc. No cal perseguir el reconeixement(tots ho fem i els bloggers encara més) perque si i prou, però tampoc ocultar-se.
El fet de saber que gugel deixarà constància de tot, tot i tot, sovint m’estressa, així per exemple em costa posar per escrit la meva opinió sobre qualsevol cosa, ja que no se si d’aquí un temps seguiré estant d’acord amb mi mateix. Alguns dels posts del principi els llegeixo i preferiria no haver-los escrit, pero ja és tard. Els podria modificar però és inútil, lleig i poc elegant. Podria matisar-los en un altre post però encara els faria més visible. El mateix es podria dir del munt de comentaris que vaig deixant per altres blogs però amb l’afegit de no tenir-ne cap control.
Per motius similars tinc privades un 75% de fotos del flickr(14mil en total). Si em preocupa força la meva privacitat, encara em preocupa més la dels altres a qui jo podria perjudicar, i no parlo per parlar perquè alguna vegada he hagut de donar explicacions per penjar una foto on es veia quelcom inconvenient. Tot i així no puc controlar les fotos d’alguns dels meus friends que no tenen la mateixa cura amb aquests temes i que un cop pujada la foto treuen el sentit a tots els meus esforços.
Presentats els meus dubtes, podria:
Mantenir diverses identitats, arreglant alguns dels conflictes, però que em donaria encara més feina.
Sortir de l’anonimat, capbussar-me a la xarxa ben nu i sense cap recança tot encomanant-me al bon karma universal
Seguir com fins ara, deixar-me de cabòries i anar a fer una cervesa en una terrasseta enlloc d’escriure aquest post
Com a recordatori personal del dia d’avui no se m’acut res millor que la lletra d’aquesta cançó d’un gran grup català, Tancat per Defunció, Llença’t-hi
Estaves pres, estaves prés
I Viure és sempre tan necessari
Ara estàs llest, mil hores desitjant
Hi ha una nova vida, al teu davant
Era l’última vegada que veies la seva cara
I va fer-te un solitari al allunyar-se
Però perdre és sempre tan necessari
Per començar a saber el que és viure
Llença-t’hi, Llença-t’hi
Moltes més coneixeràs
Moltes més hauràs de perdre
Llença-t’hi, Llença-t’hi
I temps nous s’iniciaran
I temps vells s’acabaran
No esperes arribar a un lloc concret
Ets perdut, però tornaràs a ser fort
Sense atur, anem coneixent el camí
Ara has d’oblidar i seguir…
Hi havia dos trens separant-se amb dirreccions oposades
L’un s’enduia els seus ulls, l’altre encara no ha arribat
L’un va anar al Nord,
L’altre, qui sap a on, qui sap a on!!
Aquest matí, com els col·legis, torno a la feina despres de molts dies de vacances. Em sembla que he desconnectat una mica massa, per això ahir llegint mentre pensava en la tornada a la feina em va cridar l’atenció aquesta cita de Viktor Frankl :
Quien tiene un porqué para vivir puede soportar cualquier cómo
Em va sobtar molt perque fa temps, alguna vegada (unes quantes) havia dit que m’interessava més el COM que no pas el QUÈ, deixant de banda el PERQUE de manera incomprensible i potser massa inconscient. Anoto el pensar-hi una mica més com a bon propòsit per al 2008 al costat dels ja tradicionals de cada any.
L’altre dia en una sobretaula apareix una ampolla de whisky que encara duia el preu en pessetes!!! Com a mímin era d’abans del 2001 i valia l’equivalent a uns deu euros, practicament el mateix que val ara. Amb el que ha pujat tot plegat suposo que el mantenir el preu ho deuen tenir més que estudiat, tot i així em queda el dubte de si abans era car o ara és barat. Incognites d’aquelles de l’economia que no aconsegueixo entendre.
Acabo d’estar uns 10 minuts mirant el trànsit a la cruïlla de Passeig Sant Joan amb Consell de Cent on encara no funcionen els semàfors i no hi ha ningú regulant la circulació, tot i que he vist passar dues motos i dos cotxes de policia que no s’hi han parat. Es curiós i alhora emocionant observar com reacionen els conductors:
Si tenen cotxes a davant i van tirant, tambe tiren sense pensar res (que puguin frenar o xocar)
Si no tenen cotxes a davant però hi ha algun vianant valent que intenta passar pel pas de zebra, alguns paren i es queden aturats com si hi hagués un semafor vermell. Altres l’esquiven i segueixen.
Apunt d’arribar al mig de la cruilla , els que miren, evaluen la velocitat i el tamany dels altres (els autobusos no paren) i passen o no segons si tenen els ous molt grans, si els tenen quadrats o de dos rovells. I encara hi ha qui passa sense ni tan sols frenar, ben bé com si el semafor estés en verd (de fet no esta vermell no?)
i pertot bicicletes en qualsevol direcció i vianants creuant pel mig del carrer perque és el mateix (o més segur i tot)
Tot i que ha estat a punt, no hi ha hagut cap incident durant aquesta l’estona, però feia posar força nerviós. De fet m’ha recordat molt l’estiu de vacances a R. Dominicana, on al circular semblava que només hi ha via la norma de ‘qui primer pita, primer passa’, però quasi mai passava res perque aquest sistema no permet anar gaire ràpid.
No se si el nombre d’accidents provocats per la manca de semàfors seria gaire més elevat que els provocats per saltar-se’ls, però posats a provar coses que ultimament es porta molt, potser estaria bé prendre nota i provar de parar tots semàfors de la ciutat alguns dies. Així la gent no correria tant, estalviariem llum i donariem feina als xapistes al temps que amb la renfe, els peatges, l’aeroport i altres joies locals es donaria una imatge molt més coherent del país que vivim.
Ja ho se que desbarro, però potser si que no calen tants semàfors… amb el clàxon tot es molt més facil…
Actualització: Parlant de bicicletes, els de bicing m’han enviat un correu dient que prorroguen el temps d’activacio de la tarjeta. Ja esta bé perque em vaig donar d’alta el 6 de Juny i encara no l’he rebut ;(. Pel que fa a la cruilla, en sortir de la feina encara ni funcionava el semafor ni hi havia ningu. A Pg Sant Joan amb Arago si que hi havia un policia però. Aquí en deixo un video d’exemple.
Conincidint amb el que en diuen el dia d’internet, avui he renovat el domini .cat per dos anys més, com sempre a l’ultim moment (expirava avui). Com que ultimament no estic dient gran cosa i se’m van acumulant els temes faré una mena de resum de coses que vaig fer o em van passar pel cap d’escriure i que no vaig fer.
Els posts de resum d’enllaços que anava fent ja se’m acumulen i de moment els poso en pausa (el pont de maig em va destarotar completament)
La llista de llibres la vaig actualitzant però no a les dates reals. De fet els dos ultims llibres, La Economía del hidrógeno primer i La venganza de Gaia m’han deixat sense paraules. El primer em va trasbalsar molt en llegir del present i el futur dels combustibles fòssils i em va convèncer força de les possibilitats de l’hidrògen. Amb un post a mitges vaig començar a llegir el segon, molt més pessimista i crític sobre visió que tenim canvi climàtic i especialment polèmic en defensar les nuclears i descartar pràcticament totes les fonts d’energia que anomenem renovables per insuficients. Amb aquest cacau mental i veient que tant un autor com l’altre tot i ser personalitats reconegudes però alhora els plouen les crítiques, vaig desistir d’escriure’n res i em vaig quedar amb una mica desinflat.
Aquest dissabte passat vaig anar a Empuria-Brava a saltar d’un avió a 4000 metres. Una cosa que sempre deia que volia fer i que finalment vaig fer amb nous amics més de la colla. Completament recomanable per fer com a mínim un cop a la vida malgrat el preu (com mes anys passen mes ho amortitzes) El Joan en té algunes fotografies
El diumenge vaig anar a veure el Jofre, el primer fill d’un company de la Universitat. Collons com passa el temps… f(^^)
Ahir vaig recollir la meva part de la comanda de material que vaig fer amb els de guifi-barcelones. Un Mikrotik RouterBoard RB153 i tota la pesca per mirar d’aprendre com es fa un supernode amb tots els ets i uts.
En fí, publico així mateix perque porta des del matí a esborranys i ja començava a encallar-se. Salut.
Loading ...
Ultims comentaris