Ultimament és la sensació que tinc. Estic fent un curset per la tarda i a la feina un pel matí. I clar, sembla ben bé que hagim tornat al passat, a les epoques d’estudiant. El del matí a vegades et fa sentir una mica idiota, però vaja….suposo que això no és pas dolent.

Per altra banda, i tornant a l’obsessió dels dies de la setmana, avui és dijous, i a més demà és l’aniversari de la Mi, cosa que fa preveure el clàssic dijous dels ultims temps. Tot això ajuntat amb la empanadilla recurrent dels ultims dies, i les noves de les ultimes hores, em porten a pensar que aquesta nit no dormiré gaire.

Avui estic una miqueta més aprop, però no suficient, de moment encara està massa lluny.El temps, el temps és el que decanta les coses, fent d’aliat en alguns casos i d’enemic en altres. Treient de context una frase que ha dit el profe madrilenyu del curset del matí, s’ha sentit el seguent: “Ser optimista es inviable”. Una mica més i caic de la cadira….tal com estan les coses només falten aquests missatges subliminals que venen a estibar-te la catifa sota els peus, amb el que costa construir-se un castellet d’il·lusió ingènua…Hem fet el cor fort i ‘oidos sordos’ a paraules poc mesurades i continuat agafant apunts. Es per fer-se’n creus de les coses que s’arriben a interpretar de frases tretes de context, normalment surten pensaments lascius, per&ograve, és clar, això ja depèn de cadascú. En fi, dia de menjada d’olla, de dejavu, de distància, de resistència, de poca decisió i molts dubtes, i sobretot, de contrastos de temperatura.

sona : Kepa Junkera – The way that wind blows

PS: 20:46 Comença la vorágine!!