Comments on: Veritat, Justícia i Reparació http://www.lliurealbir.com/arxius/veritat-justicia-i-reparacio voluntat per a decidir lliurement Fri, 21 Nov 2008 07:14:39 +0000 http://wordpress.org/?v=2.6.3 By: ter http://www.lliurealbir.com/arxius/veritat-justicia-i-reparacio#comment-45 ter Mon, 20 Dec 2004 09:09:00 +0000 http://www.lliurealbir.com/?p=265#comment-45 Doncs ara amb tot això de la biblioteca m'has fet recordar que, no fa pas masses dies, a mi em va passar una cosa similar a la biblioteca i que em va fer pensar coses similars. Vaig anar-hi perquè el Pablo volia tornar uns CD's i em va dir que seria un minut. Era un dia al vespre, jo estava cansada i tenia moltes ganes d'anar cap a casa. Evidentment, el Pablo davant les taules de CD's, és impossible que estigui menys de 10 minuts. Volia agafar més CD's i jo em vaig mig rallar i li vaig dir que l'esperava fora i que aniria a comprar-me una pasta perquè tenia gana. En sortir del que és pròpiament la biblioteca vaig veure que allà mateix hi havia un bar i vaig veure que encara els quedava alguna pasteta per berenar. Vaig pensar que m'estalviava anar fins a l'Art Bo i hi vaig entrar. Em vaig posar a la barra i, de mal humor per haver d'estar esperant en lloc d'anar cap a casa, vaig demanar-li al cambrer una magdalena. Quan me l'estava posant, vaig veure que tenien també trossos de pastissos i li vaig demanar de què eren. -Són de nous i de xocolata, els fem nosaltres. Els vols provar? -Sí, va, posa'm un tros de pastís. Vaig pensar que serien més bons que unes magdalenes típiques. El senyor cambrer em posa un tros de pastís i em diu que el provi. Estava boníssim! Mentrestant ell ja me n'havia posat un altre tros i em deia que provés el de xocolata. Eren molt bons, de veritat, i jo flipava que el tio em regalés els pastissos: -Menja, menja, si ara ja tanquem i els hauríem de tirar! -Però cobra-me'ls, no? -No, home, no, si s'han de menjar! -Ja, però, així no faràs negoci! -Mira, el negoci més important és ser-hi, no? Doncs mentre hi siguem cada matí jo ja estic content. Vols provar aquest de poma? Al final li vaig pagar un dels trossos (me'n vaig menjar quatre o cinc) i ell semblava contentíssim de deixar-me'ls provar i que m'agradessin. Vam estar parlant una estona, ells abans tenien el bar de la Clau de Fa al carrer Sant Pere, i aquest de la biblioteca no els agradava tant. Estaven enyorats. Amb tot això ja havia sortit el Pablo de la biblioteca i menys mal que se li va acudir mirar al bar i em va veure, que si no se n'anava cap a l'Art Bo i jo em quedava allà feliç devorant pastissets. Llavors va entrar ell i li vaig començar a explicar lo dels pastissos gratis i el tio ens en va portar més. Al final li vam demanar unes canyes i les hi vam pagar. Tot plegat, jo venia disgustada i malhumorada perquè m'havia d'esperar 5 minuts i això em contrariava, i allà em vaig trobar una persona que estava contenta i feliç i que anava regalant felicitat i bon humor a tothom de manera desinteressada. Em va fer alegrar i sobretot em va fer pensar en les maneres d'agafar-se les coses... Doncs ara amb tot això de la biblioteca m’has fet recordar que, no fa pas masses dies, a mi em va passar una cosa similar a la biblioteca i que em va fer pensar coses similars. Vaig anar-hi perquè el Pablo volia tornar uns CD’s i em va dir que seria un minut. Era un dia al vespre, jo estava cansada i tenia moltes ganes d’anar cap a casa. Evidentment, el Pablo davant les taules de CD’s, és impossible que estigui menys de 10 minuts. Volia agafar més CD’s i jo em vaig mig rallar i li vaig dir que l’esperava fora i que aniria a comprar-me una pasta perquè tenia gana. En sortir del que és pròpiament la biblioteca vaig veure que allà mateix hi havia un bar i vaig veure que encara els quedava alguna pasteta per berenar. Vaig pensar que m’estalviava anar fins a l’Art Bo i hi vaig entrar. Em vaig posar a la barra i, de mal humor per haver d’estar esperant en lloc d’anar cap a casa, vaig demanar-li al cambrer una magdalena. Quan me l’estava posant, vaig veure que tenien també trossos de pastissos i li vaig demanar de què eren. -Són de nous i de xocolata, els fem nosaltres. Els vols provar? -Sí, va, posa’m un tros de pastís. Vaig pensar que serien més bons que unes magdalenes típiques. El senyor cambrer em posa un tros de pastís i em diu que el provi. Estava boníssim! Mentrestant ell ja me n’havia posat un altre tros i em deia que provés el de xocolata. Eren molt bons, de veritat, i jo flipava que el tio em regalés els pastissos: -Menja, menja, si ara ja tanquem i els hauríem de tirar! -Però cobra-me’ls, no? -No, home, no, si s’han de menjar! -Ja, però, així no faràs negoci! -Mira, el negoci més important és ser-hi, no? Doncs mentre hi siguem cada matí jo ja estic content. Vols provar aquest de poma?
Al final li vaig pagar un dels trossos (me’n vaig menjar quatre o cinc) i ell semblava contentíssim de deixar-me’ls provar i que m’agradessin. Vam estar parlant una estona, ells abans tenien el bar de la Clau de Fa al carrer Sant Pere, i aquest de la biblioteca no els agradava tant. Estaven enyorats. Amb tot això ja havia sortit el Pablo de la biblioteca i menys mal que se li va acudir mirar al bar i em va veure, que si no se n’anava cap a l’Art Bo i jo em quedava allà feliç devorant pastissets. Llavors va entrar ell i li vaig començar a explicar lo dels pastissos gratis i el tio ens en va portar més. Al final li vam demanar unes canyes i les hi vam pagar. Tot plegat, jo venia disgustada i malhumorada perquè m’havia d’esperar 5 minuts i això em contrariava, i allà em vaig trobar una persona que estava contenta i feliç i que anava regalant felicitat i bon humor a tothom de manera desinteressada. Em va fer alegrar i sobretot em va fer pensar en les maneres d’agafar-se les coses…

]]> By: albir http://www.lliurealbir.com/arxius/veritat-justicia-i-reparacio#comment-44 albir Fri, 17 Dec 2004 15:00:26 +0000 http://www.lliurealbir.com/?p=265#comment-44 Hola Garito!, ja tens rao ja, de fet no ho havia pensat mai aixo de què nosaltres no tenim excuses per no fer el que els altres no han pogut. Potser ens n'inventem algunes, pero realment son força dolentes. Ah, i merci per la correcio ja m'ho miraré, cap problema, les coses no es fan mai de cop, de mica en mica.... Salut. Hola Garito!,
ja tens rao ja, de fet no ho havia pensat mai aixo de què nosaltres no tenim excuses per no fer el que els altres no han pogut. Potser ens n’inventem algunes, pero realment son força dolentes.
Ah, i merci per la correcio ja m’ho miraré, cap problema, les coses no es fan mai de cop, de mica en mica….
Salut.

]]> By: Garito http://www.lliurealbir.com/arxius/veritat-justicia-i-reparacio#comment-43 Garito Fri, 17 Dec 2004 14:30:30 +0000 http://www.lliurealbir.com/?p=265#comment-43 No sabia que fossis de Sabadell! Jo estic a Terrassa Jo crec que el que hauriem de fer tots plegats es aprendre que la unica cosa que es pot fer en aquesta vida es viure-la i mentre estem esbarallant-nos o discutint o perdent el temps donant-li voltes a assumptes que no les tenen, estem deixant de viure Pero aixo no s'ensenya a l'escola i els meus pares prou feines tenien per subsistir quan era l'hora de ensenyar als seus fills aquestes coses. Nosaltres som els que no tenim excuses per no canviar el mon d'una vegada per totes (no es casualitat que ho tinguem tot i que no tinguem que preocupar-nos per sobreviure) Salut! PD: Quan a un post no ni ha comentaris surt aquest text: Encara ni hi ha comentari. Quan hauria de posar: Encara NO hi ha comentari. Espero que no et molesti que t'ajudi a corregir errors d'aquest tipus (i mes tenint en compte que el meu weblog esta a troços en español y a troços en angles) No sabia que fossis de Sabadell! Jo estic a Terrassa

Jo crec que el que hauriem de fer tots plegats es aprendre que la unica cosa que es pot fer en aquesta vida es viure-la i mentre estem esbarallant-nos o discutint o perdent el temps donant-li voltes a assumptes que no les tenen, estem deixant de viure

Pero aixo no s’ensenya a l’escola i els meus pares prou feines tenien per subsistir quan era l’hora de ensenyar als seus fills aquestes coses.

Nosaltres som els que no tenim excuses per no canviar el mon d’una vegada per totes (no es casualitat que ho tinguem tot i que no tinguem que preocupar-nos per sobreviure)

Salut!

PD: Quan a un post no ni ha comentaris surt aquest text:

Encara ni hi ha comentari.

Quan hauria de posar:

Encara NO hi ha comentari.
Espero que no et molesti que t’ajudi a corregir errors d’aquest tipus (i mes tenint en compte que el meu weblog esta a troços en español y a troços en angles)

]]>