Via twitter arribo a aquest post d’en Miquel Pellicer on qualifica la frustrant experiencia d’anar a comprar a segons quins centres comercials com a masoquista. Com que el comentari que li anava a deixar se’m feia molt llarg he pensat que millor fer-ne un post.
Normalment no acostumo a comprar compulsivament, un costum ben generalitzat i promocionat arreu, sino que sóc dels que es miren i es remiren les opcions, les caracteristiques i almenys un parell o tres d’establiments diferents (grans i petits) abans de decidir gastar els quartos. De fet per mandra o per garrepa força vegades passa molt temps fins que m’acabo comprant quelcom que necessito i després penso que ho hauria d’haver fet abans.
Això fa que quan arribo a una tenda a comprar alguna cosa, sobretot amb temes tecnologics, resulta que se mes coses del producte que el venedor que me l’esta venent. A vegades reconeixen obertament que no en saben un borrall i es queden tant amples, altres fan l’esforç de mirar les instruccions i buscar una resposta, si hi ha més venedors a vegades et deriven a un altre (comodin del la llamada), i els pitjors, els que et menteixen descaradament amb el primer que els ve al cap encara que no tingui ni cap ni peus. Això genera una sensació d desconfiança molt gran i poques vegades hi he acabat comprant, a menys que sapiga que es exactament el mateix producte i sigui més barat o em caigui més a prop.
A mode d’anècdota, estant a la universitat, buscava una calculadora científica que tractes amb matrius de complexes (per electrònica) i vaig entrar en un basar d’aquests d’electrònica perque vaig veur que en tenien algunes. Li pregunto si tenen calculadores científiques que tractin amb “complexes” i la dependenta m’ensenya la casio típica amb la tapa de plàstic que feia frontisa i em diu : ” Hombre, esta es compleja”…. :S
És aleshores quan trobes a faltar el dependent que sap fer funcionar tots els productes que ven i et pot ensenyar els avantatges d’aquest envers aquell. Quantes vegades es treu un producte de la caixa, se li posen unes piles i es posa en marxa al teu davant? prometo que jo aixo ho havia vist, i no deu pas fer tant de temps….
No és que les grans superficies comercials necessariament impliquin aquesta mena de “tracte” envers als clients, però evidentment la rotació i la precarietat no facilita una atenció satisfactòria, és per això que si vull que em dediquin 20 minuts acostumo a anar al petit comerç. De fet algunes vegades hi he comprat més car precisament perque entenc que la diferència em compensa, però realment el tema dels horaris comercials (untema complicat) no m’ajuda gaire. L’any passat quan vaig anar al passi/xerrada del documental “Gran Superficie” vaig preguntar al ponent com es podien resoldre aquest problema i em va contestar: “qui ha de resoldre el problema de l’horari ets tu mateix”.
En fi, que estic d’acord amb el títol que li ha posat al post i a vegades ens ho busquem nosaltres mateixos, per això el repeteixo aqui. nanit
Loading ...
El que expliques, tecnològicament, em va passar a l’FNAC quan volia comprar-me una gravadora digital. Quan li vaig preguntar al dependent les característiques tècniques d’una aparell, es va començar a llegir el paperet. Era com si jo fos d’un altre planeta i no pogués llegir el que hi havia davant… surrealista vaja. També s’ha de dir que després de l’experiència hi vaig tornar temps després interessat en un càmera de fotos, i la noia que em va atendre ho va fer molt bé. Potser és una loteria tot plegat
Continuem amb el comentari que li feia al Miquel, en una de les feines que vaig fer de dependenta vaig haver d’anar 1 mes a Madrid a fer un curset. Tot i que després l’experiència és un grau (i jo en vaig aconseguir bastanta ja que vaig estar 6 anys i era l’encarregada) ja entraves amb uns coneixements. L’empresa la van vendre i els nou caps ja no volien que la gent fes aquest curset. I no volien contractar gent que hagués treballat de lo mateix.
Conseqüència: gent sense experiència ni coneixements en una feina en la que era elemental. Però als caps se’ls hi enfotia, ells el que volien era gent percissament així per pagar una merda. Qui sortia perdent era el client, l’empresa i jo que em carregava tots el marrons. Aquest va ser un dels motius per deixar la feina
M’encanta el comentari de la calculadora: esta es bastante compleja. La venedora devia de ser ben simple.
uep Joan,
i si et dic que la calculadora era per quan feiem TS com et quedes?
ja deu fer més de deu anys… :S
aisenyó !!!
M’he sentit molt identificat amb tot el que expliques.
Ja sigui per una cosa o per l’altre, jo també sóc dels que es remira les coses per internet 30 vegades abans de comprarles (sobretot si és algo de tecnología), i clar, sempre em passa que vagi on vagi tot el que em pugui aportar el dependent/a (moltes vegades la seva aportació és casi nula) ja m’ho se de carrerilla. Així que opto per simplement espavilar-me a saber tot el que necessito del producte que vull comprar, i només vaig a les tendes a mirar preus, i quan trobo el més barat entro i dic “donguim això”.
Alguns dependents es queden parats, perqué sense ni tant sols obrir la boca et coloquin quelcom d’un preu prou important com per haver-s’ho currat una mica… però no tinc paciència per escoltar venedors que m’acaben dient el que ja se, o fins i tot enganyant-me als meus nassos dient coses que tu saps del cert que son falses.
He optat per informar-me jo mateix sempre del que vaig a comprar abans d’anar-ho a comprar perquè l’experiència dels anys m’ha demostrat que la majoría de venedors (no tots) no tenen ni idea del que venen.
A mòde d’anècdota, fa uns quants anys vaig anar amb una mica de mala fe al “corte inglés” i vaig dir-li a un venedor de la secció d’informática: “perdona, teniu el linux ?”, i em va responder: “no, aquest joc em sembla que no el tenim”. Riure per no plorar.
u