lliurealbir

Tota aquesta setmana que tinc com un desasossec cada vegada que escolto les noticies i m’assabento de com van (o diuen qeu van) les coses. Des que la setmana passada va caure a les meves mans un exemplar del llibre “Calor: Como parar el calentamiento global” i vaig llegir quantes particules per milió de CO2 (440) es necessiten per augmentar 2 graus la temperatura mitjana de la terra i quins serien els seus efectes(estem a 385 ), cada vegada que veig algun polític dient quelcom sobre el canvi climàtic i les reduccions d’emissions o el peak oil i la dependencia del petroli, m’agafa com una fluixera estranya, com una mena de depressió que m’incita a fer alguna cosa inmediatament, la que sigui. De fet no tinc clar en quina de les 7 fases d’acceptació del zenit del petroli em trobo: em moc entre la culpa, la depressió i la ràbia

A mida que vaig llegint més i més, i amb aquest estat psicològic , veure una foto dels caps d’estat del G8 plantant un arbre a Japó i comprometent-se a reduir la meitat de les emissions de CO2 per a l’any 2050, em sembla un insult indignant. Reduir les emissions en un 50%, respecte a que? les d’ara?, les del 1980? les que vam dir(alguns) a Kyoto?. Caldria tenir en compte molts més paràmetres i amb un horitzó molt més proper per poder veure si les mesures tenen l’efecte desitjat i tenir temps de corretgir-les i ampliar-les. Espero de veritat que la no-linealitat dels ecosistemes i les seves retroalimentacions positives no ens donin una desagradable sorpresa d’un dia per l’altre.

Tinc un munt de preocupacions voltant pel cap, rellegeixo el post i no diu tot el que vull dir, m’agradaria expressar-me millor, però ara mateix en soc incapaç.

Per cert no us perdeu el video de Oily Cassandra al que fa referencia, així com els del recull que en fa SubtUtiles,